Diuen els llibres…

Jo no ho volia però m’han fet marxar. Així és com el meu pare es va acomiadar de mi cinc dies després de morir.

Aquesta és la veritat més absoluta de tota la meva vida malgrat que ningú no s’ho volia creure. Més d’un cop em vaig penedir d’haver-ho convertit en el tema de la meva novel·la. Les crítiques que em feien eren totes dolentes. Un excés d’imaginació per un fet que jo explicava com a real quan, tothom n’estava molt segur, era una invenció mediocre i poc original que deixava en evidència la meva qualitat d’escriptora novell.

Sigui com sigui, es parlava de la novel·la i això va fer que, tres anys després de la seva publicació, aparegués a la meva vida el senyor Joan, un vellet de conte, d’aquells de boina i bastó, panxa rodona i cabell blanc, amb la veu greu i suau i que, vet aquí que una vegada, va llegir la meva novel·la i se la va creure.

El senyor Joan m’esperava assegut a la terrassa d’una cafeteria a la plaça del Teix de Bellpuig. Vaig accedir a veure’l després de rebre la seva trucada a través del meu editor i aquí estic, encaixant la meva mà llarga i ossuda amb la seva mà menuda i gruixuda.

-Gràcies. – em diu sense apartar els seus ulls menuts dels meus i sense deixar anar la meva mà– El meu fill també es va acomiadar de mi uns dies després d’haver-nos deixat. Va tenir un accident de trànsit ara ja fa dos anys. La seva mort ens va destrossar la vida a la seva mare i a mi.

-Em sap molt greu, de veritat. – No sabia massa què dir-li. Un agraïment era la última cosa que m’esperava i no sabia a on em duria aquell vellet amb les seves confessions.

– Gràcies, maca. Seu. – Vaig fer el que em deia i vaig demanar un te verd. El senyor Joan de tant en tant feia un xarrup a un cafè amb llet que fumejava.

– Ara estic content. Llegir el teu llibre m’ha donat esperança perquè sé que quan em toqui marxar ho podré fer tranquil. Sé que no deixaré sola aquí a la meva dona i que allà m’hi esperarà el nano.- em diu amb un gran somriure.

– N’estic segura – li contesto. Sento que estic molt còmode amb ell. Com si el conegués de tota la vida.

– Hi ha una altra cosa que vull que sàpigues.

 – Vostè dirà.

 – Va ser el meu fill qui, dies després de morir, quan es va acomiadar de mi, em va dir també que llegís el teu llibre.

– Ho diu de debò? – el glop de te que acabava de fer gairebé m’ ennuega.

– És clar que si i li vaig fer cas. Però abans de llegir-lo vaig fer una altra cosa.

– Sorprengui’m.

– Vaig aprendre a llegir.

I tot això és tan veritat com si no hagués passat.