Quina mossa tan maca

Es diu Laura. És la seva dona i la mare del seu fill. Un noiet que, en els darrers mesos, ha rebut un duríssim entrenament per convertir-se en un autèntic guerrer de la vida, com els que, fins ara, només coneixia a través de les pel·lícules i els videojocs. Un nen que s’ha fet gran de cop.

La Laura és la dona que el va transformar en un home adult, assenyat i feliç. Exactament aquestes son les paraules que em deia quan em parlava d’ella amb admiració i ho resumia dient: “Quina mossa tan maca… “

————-

Laura, no et conec. Tot el que sé de tu és el que ell m’explicava i sempre eren coses boniques. Si hagués de dibuixar el teu retrat dibuixaria llum.

Potser més endavant seré capaç de buidar el pap, ara no puc. Potser tampoc fa falta, o ja és tard, no ho sé. Tinc un nus a la gola, un tap a l’estomac i la ment col·lapsada.

Fa temps que el trobo a faltar a la feina. Ell ho sabia. M’agradava molt. Tot el que tenia de caràcter fort ho tenia de cor bondadós. Era bo, intel.ligent, dur i sensible a la vegada. Era una de les poques persones que he conegut que sabia apreciar la bellesa i la magnitud de les petites coses. Així el recordaré sempre.

Ha estat un privilegi haver-lo conegut i haver compartit temps amb ell. Les converses que teníem les guardaré sempre com un tresor.

Amb la ma al cor, t’envio una forta abraçada Laura.

Amb la mà al cor: moltes gràcies Ivan. Descansa en pau.