La clau de tot

Aquesta clau té el poder d’obrir la porta del Forn de Pa dels Hostalets. Quan obres la porta trobes un distribuïdor: a la dreta hi ha l’accés a la botiga, al davant hi ha la porta de la rebotiga, el pastador i els forns. Ara n’hi ha dos de forns, el de tota la vida i un de nou, que encara que sigui nou és de llenya i funciona igual com l’altre i el pa en surt igual de bo. A l’esquerra de l’entrada hi ha les escales que porten a la vivenda del pis de dalt on hi viu en Mia.

En Mia és la vertadera clau de tot. En Mia és l’ànima del forn. Hi va néixer fa més de setanta anys i a dia d’avui és un pou de sabiduria. Els nens petits del poble sempre el busquen perquè li agrada jugar amb ells i perquè sempre marxen amb una xocolatina a les mans. Amb el seu tarannà d’estar per casa, és un home afable, divertit i bona persona.

Ara que les obligacions no l’obliguen, valgui la redundància, en Mia cada matí surt a caminar. Faci fred o calor, plogui o nevi, ell sempre surt a fer la seva passejada diària. Enfila la parcel·lària fins que arriba al trencant de Les Canameres, allà agafa el caminoi que el durà fins al Molí Vell. Els dies que el riu porta aigua li tocarà mullar-se els peus a la passera. Quan ha passat el Molí Vell segueix el camí que el porta fins a l’Aubert i als peus de l’hermita de Sant Simplici es troba amb uns companys amb qui s’atura a fer-la petar una estona. De tornada, a vegades passa pel camí de les Maioles i de seguida torna a ser a casa.

Al forn hi ha en David, el gendre del seu germà Lluis, que en pau descansi, que ha agafat el relleu dels flequers del poble. I que bé que ho fa. Ha tingut bons mestres i es nota. El pa és bo i autèntic com sempre. En David sempre té en Mia a la vora que l’ajuda i l’aconsella amb el que faci falta.

Jo recordo, quan era petita, i no tant petita, quan en Mia posava el pa al forn i el vigilava fins que era cuit. Davant la porta del forn, al pastador, hi col·locava una cadira de les de càmping, s’hi asseia ben còmode, i allà s’estava fins que considerava que el pa ja era cuit. No necessitava rellotge. De fet, en Mia tota la vida ha portat un rellotge analògic al que mai li ha canviat l’hora , ni la pila i sempre va una hora i mitja enrera. Tot i així, quan li demanes l’hora, ell se’l mira, fa els seus càlculs i et diu l’hora correcta.

Doncs el que deia, que en Mia s’esperava assegut davant el forn fins que el pa era cuit i sempre ho encertava.

En Mia no porta mai mitjons, els pantalons li cauen a mig cul, el “suet” el porta cordat de manera desordenada i la gorra, que abans sempre havia sigut una boina, tant la porta del dret com del revés. Això si, la clau sempre ben endreçada a la butxaca. I és que en Mia és la clau de tot.

Un gran home al que estimem molt.