91. Surrealisme

Pensant que avui volia parlar d’una situació viscuda ahir i que em va semblar molt surrealista, he decidit que per il·lustrar l’entrada ho faria amb una obra de Salvador Dalí. M’ha sigut fàcil escollir quina de les seves obres volia posar, és aquesta : “Galatea de les Esferes”. M’agrada aquesta obra i en faig la meva pròpia interpretació, que segurament no té res a veure amb el que en pugui dir qualsevol crític i/o analista de l’obra de Dalí.

A banda d’això, el nom de Galatea, a part de referir-se a Gala Dalí, també es refereix a la ninfa del mar ( personatge de la mitologia clàssica ). Així doncs , sense voler i sense voler-ho evitar tampoc, em faig un petit homenatge a mi mateixa i al meu nom.

Observant aquesta pintura, llegint-la gairebé podria dir, ja no tinc ganes de parlar de la situació surrealista viscuda. Només en faré cinc cèntims mal contats perquè no sigui dit: una trobada amb dues persones i una conversa de la que en vaig sortir amb els ulls esbatanats i el cap ple de pilotes que es picaven entre elles: quan escoltes a unes persones que parlen i parlen i parlen i saps que no es creuen res del que diuen… En fi, em sap greu no ser més explícita, però no val la pena.

Avui, en aquest instant, aquesta obra representa molt bé com em va quedar el cap després de l’episodi viscut: dispers, ple de pensaments de tota mena, desmuntat i desgavellat de tant fer-lo rodar. Això si, sempre dins un ordre. Que la forma no s’acaba de perdre mai. Sempre hi ha una energia que fa que tot es mantingui al seu lloc.

El que si que val la pena és que tantes paraules buides i un cap com un timbal m’han portat fins a Dalí i a disfrutar de la seva obra que sempre m’ha agradat molt. No hi ha mal que per bé no vingui, veritat? Ara mateix, tinc totes les pilotes del cap ben col·locades, no es piquen entre elles, no fan mal i no hi ha res a punt d’explotar.

91 dies. Desescalant. Tot en ordre. Contenta.

Deia Salvador Dalí: ” No hi ha res més surreal que la realitat”