57. De ballarugues

Avui, a la trobada familiar en format virtual, ens toca ballar. És el segon dia que ens toca ballar. Aquesta setmana hem hagut de fer la nostra particular versió de la cançó de la tetera, el cucharón, el plato hondo i la olla exprés. Tot sigui per complir amb els reptes que ens proposa el nebot.

El trobo a faltar a en Jan. A tots, de fet. Però el petit de casa es fa sentir i el silenci és eixordador quan ell no hi és. Fa uns dies el vaig veure darrera la finestra de la cuina de casa seva. Vaig anar-hi a deixar uns papers i vaig tocar el timbre. El seu pare va sortir a recollir els papers i el petit em saludava des de la finestra. Ens enviàvem abraçades i petons. També ens truquem sovint i li noto una veu de nen gran que em fa pensar que ha crescut molt. S’està fent gran i en part ens ho estem perdent. Durant aquestes setmanes de confinament ha après a anar amb bicicleta sense rodes. N’hem vist vídeos. Ara tot ho veiem en vídeos. Val a dir, que parlem per telèfon més que mai. Ahir vam tenir videotrucada. Va ser genial. La seva mare ens diu que som fans d’en Jan i té tota la raó!

Als nebots que viuen lluny també els trobo a faltar. La Carla em va fer un dibuix el dia del meu aniversari confinat. Mai no havia viscut un Sant Jordi tant diferent. Quan ens vam teletrucar amb la petita, em va ensenyar el dibuix. Li vaig demanar que me’l guardés fins que el pogués anar a buscar a casa seva. De seguida se’n va anar a l’habitació de les joguines a guardar-lo. Tinc ganes de tenir-lo. Ha crescut molt i el seu germanet petit també. Sempre ens hem vist poc, cada molts mesos, perquè vivim lluny els uns dels altres. Així que aquest cop no és diferent, però per la raó que sigui, es troben més a faltar que mai.

El que té de bo tot plegat és que, abans o després , ens retrobarem. Tot anirà bé.

57 dies de confinament. Desescalant.

Deia Salvador Espriu: “Sí, se’n va el temps, però deixa, / dintre dels ulls, amplíssims /camins de llum.”