Després de molts anys…

… He tornat a la muntanya. Una petita caminada. Tres hores des que he sortit de casa fins que hi he tornat.

Un passeig pels voltants del poble, seguint el curs del riu muntanya amunt buscant el salt de l’Olla, passant abans per la Font de les Folgoses i posant els peus a la Tassa i l’Ensat, nom que reben les basses petites que té el riu abans d’arribar a dalt on hi ha la més gran, que per això li diem Olla.

En fi, que abans de marxar m’he pres un analgèsic per mantenir el meu genoll a ratlla. No volia queixes, ja m’ho trobaré al vespre si de cas. El que m’interessava és que em deixés caminar tranquil.la.

Val a dir que el meu genoll s’ha portat bé. He caminat molt bé. Deu ser que la meva articulació té memòria i recorda els anys en que cada diumenge anava a recòrrer els camins i les muntanyes de la zona. Ajudada d’un pal de caminar i un bon calçat he pogut fer la petita travessia sense inconvenients.

He disfrutat molt del paisatge de tardor, veient com queien les fulles dels arbres, escoltant el vent que bufava fort i feia bellugar les branques dels arbres més alts. He vist pedres cobertes de molsa fresca, lianes seques i llargues entortolligades entre els troncs dels arbres. Grèvol , bolets, cloves de castanyes, aigua cristal.lina, bardisses espesses al mig del bosc i clarianes verdes i inacabables a la vall.

He escoltat de lluny les esquelles de les vaques, he vist la masia on tinc ganes d’anar el diumenge que ve, he vist les sis o set files de muntanyes que hi ha fins als Pirineus.

Fa vuit anys que no surto a caminar fent rutes uma mica llargues. Quelcom que per alguns no té sentit o no té cap valor, per mi ha sigut tota una proesa. Ho trobava molt a faltar. Però sé que m’he de portar bé perqué he de cuidar el meu genoll. El meu metge em deia fa anys “l’has cuidat molt bé però no li has perdonat res “. Per això fa tant temps que no surto a caminar , per deixar-lo reposar.

Ara sé que puc tornar a sortir una mica. Només una mica. Que aquest genoll i jo ja ens coneixem. Jo el cuido i ell em deixa sentir l’eufòria de la naturalesa. Amb equilibri i tots dos contents.

No us podeu imaginar fins a quin punt ho trobava tant a faltar 😊

Cuidem-nos molt tots.

Deia Eduardo Galeano :”Si vaig caure era perquè estava caminant. I caminar val la pena encara que caiguis”