A la fresca

Després de sopar i de fer un passeig al voltant del poble he decidit escriure una mica. Aquest vespre ho faig des del carrer. Últimament parlo bastant del meu poble i deu ser perquè ara passo més estones a fora. Aquesta és una bona època per sortir a prendre la fresca i més en dies com avui que la calor no apreta i s’està bé. Fins i tot porto un jersei prim. Soc fredolica de mena. Tinc el portàtil a la falda i sota la llum de la farola vaig escrivint. Els mosquits, per sorpresa meva, ja deuen dormir. Potser també tenen fred i s’amaguen. Ni tan sols no n’hi ha sota la farola i això que aquestes bestioles sempre van a on hi ha llum.

Tot el que els meus ulls abasten en aquest moment és un carrer fosc que es fon amb el cel que és blau marí i té clapes de gris fosc. No es veuen les estrelles. La lluna està amagada. Totes les cases estan apagades. No hi ha llum en cap finestra. Només veig una llumeta a la casa del davant de la meva. Es la llum d’una capelleta. Es fa de nit molt de pressa. No hi ha ningú al carrer.

Si escolto el silenci amb atenció puc sentir de tant en tant algun ocell llunyà i també una remor que no soc capaç d’identificar. Res mes. És acollidor i sento el silenci molt molt gran. M’imagino que aquest silenci es pot assemblar molt a una abraçada. Com les abraçades de pau que regala sempre en Joan Carles en el seu blog. A mi que sempre m’han agradat les abraçades, recordo fa una pila d’anys que vaig anar a Olot amb la meva àvia i pel carrer ens va aturar una noia que duia un cartell i ens va explicar que junt amb més persones estaven regalant abraçades, que si en voliem una. I tant que si, li vam dir. Trobo a faltar algunes abraçades ara.

Ups, estava tant concentrada escoltant el silenci que no me n’he adonat que el gat de la meva veïna se m’ha acotxat entre les cames. Ja notava jo unes pessigolles…