Teoria del Caos 2
La Teoria del Caos diu que els petits canvis en les condicions inicials són les que creen enormes diferències respecte al resultat final, pel que una majoria dels successos i sistemes que ocorren no són predictibles en la seva totalitat.
En Damià s’ha oblidat la cartera i no li queda altre remei que fer mitja volta i tornar a l’edifici d’apartaments més antic de Girona on viu des de fa unes setmanes.
La Neus fa poques setmanes que viu a l’edifici més antic de Girona i cada dia , des de la finestra de la cuina, veu com el seu veí surt a primera hora del matí i entra cinc minuts més tard per tornar a sortir al cap de res. Tot un misteri , pensa ella. El xicot més guapo de la ciutat viu al seu edifici i cada dia fa aquest moviment de sortida-entrada-sortida que la té més que intrigada. Entre un pensament i un altre, avui la Neus s’ha despistat i se li ha cremat la torrada. Avui arribarà a la feina cinc minuts més tard, què hi farem.
Quan en Damià surt al carrer amb la cartera a la butxaca es topa amb la Neus. No havia vist mai uns ulls color caramel com aquells. D’on ha sortit aquesta noia? Amb els nervis a la punta de la llengua i dels dits , es disculpa i li demana el nom. A partir de llavors, cada dia es topen a la porta. En Damià ha de recular perquè es deixa la cartera, o el mòbil, o el portàtil. La Neus ara arriba sempre cinc minuts tard a la feina perquè se li crema la torrada, se li estripen les mitges o se li taca la camiseta.
En Damià i la Neus viuen així, amb trobades casuals durant mesos. Es topen a l’edifici , es troben al bus, a la cua del supermercat, a la finestreta del banc, decideixen entrar a la mateixa sala del cinema quan es troben a la cua comprant l’entrada… I així, sense ni adonar-se’n, fan de les casualitats un hàbit.
El que en Damià no sap és que, després dels primers mesos, la Neus a vegades feia que el despertador sonés cinc minuts més tard per poder coincidir amb ell a la porta, o feia veure que s’entrebancava quan es trobaven a la cua del pa perquè ell l’ajudés a recuperar l’equilibri i, com qui no vol la cosa, robar-li un petó. Sense voler, és clar.
El que la Neus no sap és que, des de fa uns dies, en Damià a vegades va amb dues carteres a la butxaca, o fa veure que se li ha punxat la roda de la bici per tal de poder-se trobar amb ella a primera hora del matí. Així ella el porta a la feina i s’acomiaden amb un petó que cada dia s’acosta més a la comissura dels llavis i cada dia és més llarg.
El que no saben ni la Neus ni en Damià és que, aquesta nit, tots dos han decidit dormir a casa de l’altre. Abans de pujar a casa en Damià, la Neus es fica sota la dutxa. Quan sent el timbre de la porta, tanca l’aixeta i surt corrents a obrir. Només s’adona que no ha pensat a embolcallar-se amb la tovallola quan nota les mans fredes d’en Damià abraçant el seu cos encès. En Damià tanca darrera seu la porta amb un cop de peu.
