Avui m’he comprat un diari creatiu de lettering. Així és com es defineix a la portada. Feia dies que tenia el cuquet dins. Tenia ganes d’aprendre a escriure lletres “boniques”.

Anys enrere vaig estar una època en la que em relaxava molt pintar mandales. No puc comptar quantes tardes de diumenge vaig passar pintant amb rotuladors de colors bonics i brillants. Algunes d’aquelles mandales les tinc encara guardades. M’agradava veure com un espai en blanc i negre es podia convertir en una festa de colors.

Doncs bé, amb l’objectiu d’utilitzar els mateixos rotuladors amb el nou diari creatiu, he tret l’estoig de l’armari i els he provat un per un. Més de la meitat estaven o bé gastats o bé secs, així que els que no serveixen els he llençat. La resta els he tornat a l’ estoig. També he repassat tots els llàpissos de colors. Alguns necessitaven punta nova i amb la maquineta petita i de color rosa que tinc a la tauleta de centre de la sala he començat a retallar la fusta de molts llàpissos per deixar-los ben bonics i a punt per treballar. M’encanta treure la punta als llàpissos i sobretot m’agrada la olor que es desprèn de la fusta.

Tot això m’ha fet pensar en quan era petita i el meu pare m’ajudava a treure punta als llàpissos amb un “puntax”. Quina traça que tenia! Si ho feia jo, la punta dels llàpissos em quedava quadrada. Si ho feia ell, ho polia tant bé que deixava els llàpissos amb la punta ben fina. Un record ben simple però que em fa somriure i em fa sentir contenta.

Quan he tingut els llàpissos i rotuladors a punt he començat el diari. Es tracta d’aprendre a escriure les lletres amb creativitat,sigui amb llapis, amb boligraf, amb rotulador o amb pinzells, tant en blanc i necre com amb color en tota mena de suports. El primer exercici demana escriure una frase dalt de tot de la pàgina. A sota hi ha un espai per poder escriure la mateixa frase quan hagi acabat totes les activitats del diari. A veure si es nota una evolució, diu el diari. La frase era: “Allò impossible només triga una mica més”.

Mentre ho escrivia he pensat en la meva àvia quan m’explicava històries de quan anava a escola a aprendre de lletra. M’enrecordo molt bé de com escrivia i com era la seva lletra. De fet, ahir mateix, vaig obrir una Antologia de pàgines viscudes de Josep Maria Folch i Torres i , a la primera pàgina, hi havia el nom de l’avia escrit per ella mateixa. De fet, ella em va ensenyar a posar el meu nom a tots els meus llibres. Així, si els deixes, sempre els podràs reclamar, em deia.

La lletra de l’àvia era pura cal·ligrafia, es nota que va aprendre a escriure amb una tècnica acurada, seguint una pauta ( Recordeu els quaderns Rubio? ). Mai no es va moure del patró que va aprendre. En el meu cas no és així, la meva cal·ligrafia diu molt de mi i de com em trobo. Si estic bé, la lletra és molt bonica, si estic cansada la lletra surt més torta, si estic estressada o vaig amb presses la lletra és il·legible. Si tinc el dia “creatiu” potser escriuré amb lletra d’impremta o escriuré amb el paper de cap per avall o de dreta a esquerra. Ves a saber quantes versions de cal·ligrafia tinc!

Deia Samuel Beckett “Les paraules són tot el que tenim”

Aquest últim cap de setmana de juliol és l’inici de vacances per moltes persones. Per altres potser és el final d’unes vacances ben gaudides i, per uns altres aquest cap de setmana no suposa ni una cosa ni l’altra. Sigui com sigui, arreu es respira estiu, calor, xancletes, cabells molls i cervesetes.

En el meu cas jo ni estic de tornada ni estic de sortida. Al menys de moment. Ep, les meves vacances les guadiré després de l’estiu.

Mentrestant, però, no em vull quedar amb les ganes de voltar món! Per sort, i ara robo unes paraules de Pema Chodron que he llegit aquest matí. ” Les nostres circumstàncies presents son més aviat rares, és molt més fàcil que poguem néixer com a insectes, peixos o éssers humans sense cap mena de recurs “, així que decideixo disfrutar de cada instant, conscient com soc de com n’és de valuosa cada experiència viscuda.

Avui viatjo sense sortir de casa, i ho faig a través dels quadres que decoren les parets que guarden tots els meus secrets.

A sobre el sofà hi ha un quadre de Nova York. Times Square en estat apocalíptic. Diu en Rafa que aquest quadre es mereix un post sencer. Te raó.

A la cuina un quadre, pintat a l’oli per la mare. És un bosc d’arbres alts i prims que ben bé podria ser la Fageda d’en Jordà ( Recomano visitar-la en temporada baixa, quan hi ha poca gent i, per tant, poca contaminació acústica. )Aquest cop ho dic jo mateixa, la Fageda mereix un post a part.

El menjador està presidit per Pellosjarvi, un racó del que ja n’he parlat anteriorment.

Aquest quadre és la reproducció d’una fotografia feta en un viatge que va suposar tot un descobriment. Han passat ja una colla d’anys i espero poder-hi tornar de nou més endavant. No hi ha dos sense tres, diuen… Val a dir, que fent el recorregut per casa, he comptat fins a tres fotografies més de Finlàndia repartides per diverses estances, però avui la cosa va de quadres.

Seguim pel passadis. Aquí hi tenim dos quadres. Un d’ells en realitat és un puzzle. Una fotografia del meu carrer. L’altre és aquest:

Un quadre de la mateixa artista que els dos quadres anteriors: ma mare 🙂 Aques cop reprodueix una fotografia del Cañon del Sumidero a Chiapas ( Mèxic). Per casa hi ha més objectes que em recorden que aquest país de l’altra banda de l’oceà em té el cor robat.

Ara ens queden un parell d’habitacions, en una hi ha dos quadres de paisatges sense nom que ben bé podrien ser de qualsevol racó del món, o del meu poble o del teu . Tardor i hivern. Els dos em transmeten aire fresc i m’eixamplen els pulmons.

Per acabar, queda el quadre de l’habitació del mig. Una altra reproducció d’una fotografia feta al sud d’Alemanya. Aquest cop el pintor és el meu germà i tots dos estàvem darrera la càmara en el moment en que es va inmortalitzar la imatge.

Deixo dit aqui, que consti en acta, que els meus gens no han heretat el talent artístic del meu germà i la meva mare. De pintar no en tinc ni idea. A mi les teles blanques m’inspiren gargots!

Us n’heu adonat que, sense sortir de casa, hem fet una bon recorregut pel globus terraqui? Ens queda moltíssim més per conèixer encara i crec que si deixo de mirar les parets i trec el cap per la finestra trobaré paisatges preciosos i , encara més, si surto de casa i m’endinso dins els paisatges que em mostren les finestres descobriré un munt de vides i històries fabuloses.

M’en vaig a donar un tomb, a veure què m’explica aquest capvespre. Després, tornaré a casa contenta. Que com a casa, enlloc.

Diu I.N, company i amic ” No saps com n’és d’important poder tornar a casa”

*( aquest post fa un munt de dies que estava a l’apartat de “borradors”……)

Primer spoiler: no van ser cinc minuts tot i que l’estona es va fer igual de curta. Segon spoiler: no seran quinze linies i no sóc jo qui ho pronostico, ja m’ho va dir el Ricard i molt em temo que tenia raó.

Amb la tonteria ja n’he gastat més de dues. Som-hi, va , que estic rovellada.

Han sigut uns quants mesos sense passar per aqui. La meva mare ja està més que recuperada de la trencadissa de costelles amb la que va inaugurar l’any. Jo ja m’he atrevit a treure les notificacions sonores dels seus missatges al meu telèfon ( el “per si de cas necessita alguna cosa” ) , tot i que ara els meus ulls han aguditzat la visió lateral i si el telèfon, que el tinc a prop mentre treballo, fa pampallugues és perquè tinc una trucada perduda seva. Només em truca ella, tothom qui em coneix sap que sóc un cas perdut. No presto atenció al telèfon, i per si no fos suficient, el tinc sempre en silenci perquè no m’agrada sentir-lo.

Ara bé, si espero notícies d’algú, aleshores si que estic al cas. Dijous passat, per exemple, esperava tenir notícies del Mussol donat que el dia abans havia escrit en el seu blog que , amb els caminaires d’Aqualata, vindrien al poble a coneixer el Racó del Grau i es quedarien a dinar. La meva resposta va ser ràpida.

Fa falta un tercer spoiler? 😀

Així doncs, a les set del matí del dijous, quan vaig arribar a la feina, ja em vaig trobar un missatge seu en el que proposava trobar-nos havent dinat.

La resta del matí d’aquell dijous, doncs, a excepció d’una espiada més al telèfon, vaig estar molt concentrada a la feina. Aquesta feina em fa pensar molt i estudiar força també, així que, entre una cosa i l’altra, el matí em va passar volant i a les dues de la tarda ja era a casa.

La mare i jo vam dinar a ca l’Esteve. En acabat i un cop a casa, vaig haver d’obrir el portàtil per resoldre uns assumptes pendents que no havia pogut enllestir al matí. Mentrestant vaig tornar a mirar el telèfon per si tenia alguna noticia del meu amic aqualatí. He de dir que tinc bon instint perquè feia només tres minuts que m’havia entrat un missatge. Ja havien dinat i venien tots cap al meu carrer.

No sé si li vaig dir, si no, ho sabrà ara, que vaig sortir de seguida, pensant que potser en aquells tres minuts ja els veuria al cap del carrer. Però encara no. Vaig entrar a casa de nou per beure un got d’aigua i vaig sortir per la porta del garatge pensant que els esperaria asseguda al banc que tenim a fora de casa. No va fer falta, en aquella estona ja havien arribat.

Si voleu saber com va anar, el Ricard ho explica molt bé aqui. Jo només puc afegir que em va fer molta il·lusió veure’l a ell i a tots els seus companys. Va ser una estona plena de camins, excursions, traçats, plans, fotos i històries. Em vaig quedar amb ganes de més. Això si, em van dir que si tornaven m’ho dirien. Així que espero que , d’entre les quatre-centes excursions que tenen pendents de fer, alguna torni a passar prop de casa.

Moltes gràcies a tots, de debó. Gràcies també per posar-me deures.

Deia Francis Bacon: ” La millor part de la bellesa és aquella que cap imatge pot expressar”