Blog

  • Blog

    El riu que jo més conec

    Només estirant una mica el braç puc notar l’aire que s’escapa d’uns núvols baixos que em tapen la vista de tota la vall.

    A vegades aquests núvols ploren i, si en segueixo les llàgrimes, amb una mica de sort veig com s’apleguen en una petita becerola entre dos arbres al capdamunt del cingle que tinc a pocs metres dels meus peus.

    Quan els núvols m’ho permeten puc veure també com de la becerola en surt una cataracta que cau avall, avall, avall, fins que es fa molt petita a la vista.

    Així és com neix un riu. El riu que jo més conec.

    És un riu llarg i prim, com aquell faig de la Grevolosa, que amb el pas dels anys, que ja en són molts, arriba tan amunt que es confon amb el cel, el mateix cel que acull els núvols que alimenten el riu.

    El faig i el riu. Les dues cares d’una mateixa moneda. Un que creix amunt, l’altre que s’estira cap avall. Un que toca el cim i l’altre que mora arran de mar.

    El riu que jo més conec comença el seu camí molt juganer, ple d’una aigua clara i fresca que es mou de pressa, enmig de les bardisses d’un bosc espès , ple d’entrebancs. El paisatge no li posa les coses fàcils. No hi ha un camí definit. És el riu qui el va dibuixant a mesura que avança. Ha de sortejar el vandalisme dels qui li tiren brossa, dels que li posen pedres i li caminen per sobre i per dins.

    El riu que jo més conec avança sense por. A estones s’amaga darrere unes pedrotes punxegudes. Ho fa amb empenta i en surt decidit i mirant endavant cap a una zona més planera, plena de corbes netes. Allà hi descansa, l’aigua està calmada, el cingle li queda lluny, ja no recorda on ha nascut.

    El riu sent que, tot i ser jove, s’ha fet gran de cop. Quan algú amb les mans armades amenaça el teu territori fa que creixis de cop. Ara, però, només mira endavant.

    Ha crescut en volum , porta molta més aigua que li arriba d’afluents que se li uneixen per compartir camí. Fan pinya i ja no se separaran mai més.

    El riu no perd mai el temps, no sap estar quiet, per molt gran que es vagi fent, ell segueix el seu trajecte ben tranquil. Durant un bon tram, tot està en calma. Aprofita per créixer i ramificar-se. A poc a poc s’apropa a la grevoleda on hi ha el faig. Aquell faig que s’alimenta de la seva aigua.

    El faig creix enlaire gràcies a aquesta aigua que li fa de mirall en els dies assolellats. La mateixa aigua que s’alimenta del seu reflex. Sense adonar-se’n s’han fusionat i han format una sòlida familia amb unes fortes arrels i una colla de branques que, al seu torn, floreixen i creixen fortes.

    A mi m’agrada aturar-me a la vora del riu, prop del faig. M’hi acosto els vespres d’estiu i l’escolto. Els dies que baixa l’aigua remoguda, les fulles del faig ballen contentes. Sabem que avui tocarà batalleta. Em trec els caramels de la butxaca i en tasto un de llimona.

    Les mans se m’embruten de terra molla quan recullo pedretes per tirar-les al riu. Aixó el fa parlar més, com si fos a “estudi” contestant les preguntes del mestre.

    També n’aprenc dels seus oficis. M’imagino que és “pentinador”. Allà per on passa pentina les herbes dels marges, deixant-les clenxinades i quietes, ben posades. Que facin goig. En dono fe. Aquest riu és un contenidor de saviesa, d’històries que l’omplen , de secrets amagats ben al fons. Un munt d’històries que cada dia escolto sense cansar-me’n.

    El riu que jo més conec s’ha fet gran després de recórrer molts camins per molts territoris. Després d’amagar-se dels bandolers i d’unir-se a un munt d’amics. També després de treballar de valent per alimentar l’arbre i de lluitar contra les inclemències del temps, el riu s’eixampla en el seu últim tram.

    Només estirant una mica el braç puc tocar l’aigua salada del mar. El riu que més conec ha arribat fins aquí i s’ha fusionat amb el blau del cel. El mateix cel que acull els núvols que s’omplen de l’aigua del mar i, que en arribar al cingle, ploren.

    Quan un riu arriba al mar, un altre riu neix dalt d’un cingle.

    Deia Buffalo Joe: “El cant del riu no acaba a les ribes, sinó als cors d’aquells que el van estimar.”

  • Blog

    Entre tu i jo

    -   Arribes tard. Com sempre.
    
    -   Ja saps que qua jo arribo, tu t’en vas. Així que hauries d’estar agraïda  del meu retard. 
    
    -   Sempre acabo tornant.
    
    -   Sempre acabes marxant. Jo no t’he demanat que vinguis. Avui tampoc. No estàs convidada. 
    
    -   Saps prou bé que no necessito invitació. Puc entrar per qualsevol escletxa i, de fet, ho faig constantment. Moltes vegades ni em veus. 
    
    -   No confonguis la indiferència amb el desinterès. Si un dia arribo i no et faig cas, no et pensis que no et veig. Només et dono una mica de treva perquè t’adonis que cada vegada m’importes menys. Però aqui no hi tens cabuda, per molt que insisteixis sempre et faré fora. 
    
    -   Per molt que insisteixis sempre tornaré. 
    
    -   Com la onada a la platja, veritat?
    
    -   Això mateix
    
    -   He hagut de somriure, espero que no ho hagis notat
    
    -   En el fons t’agrado
    
    -   Això mai, pero t’accepto, no ets tan dolenta, només molestes però ja no em domines.
    
    -   Et domino a les nits. 
    
    -   Prefereixo dormir sense tu.
    
    -   Per això em foragites, fins i tot quan no hi soc ?
    
    -   Ets a tot arreu, no saps amagar-te. No m’enganyes. 
    
    -   No mossego. A veure quan te n’adonaràs que el que et treu la son no soc jo. 
    
    -   Tens raó, hi ha coses més lletges que tu. Tu ets inofensiva, només ets molesta però ara que ho penso bé potser si que m’agrades. M’agrada com ets. Ets atrevida, no tens por i et fiques a tot arreu sense demanar permís. No et rendeixes mai. Si perds ho tornes a intentar un cop i un altre sense cansar-te. 
    
    -   Tu no ets tan diferent de mi. 
    
    -   Jo sempre demano permís per tot.  
    
    -   Menys per fer-me fora a mi, que ja ens coneixem....   Què et sembla si endreces en un calaix el que tens a les mans? Em sento amenaçada. Ara que estem parlant tranquil·lament, m’agradaria quedar-me una estona més. 
    
    -   Cinc minuts mal comptats i et faré fora d’acord? Tinc feina. 
    
    -   Tu si no tens feina te la busques.
    
    -   I tu em busques les pessigolles. 
    
    -   Ha ha ha ! No puc dir que no. Sobretot les pessigolles al nas. Perquè no et prens un tè tranquil·lament? Respira a fons
    
    -   .......
    
    -   Somriu, va.
    
    -   Seguim un altre dia? Ara et toca marxar
    
    -   Ja?
    
    -   Si, ja n’hi ha prou per avui. 
    
    -   Fins demà Mar. 
    
    -   Fins demà Pols. 
    

    Deia Arthur Schopenhauer: “Res no es pren seriosament a la vida humana: La pols no val la pena “

  • Blog

    La síndrome de la pàgina en blanc

    La Mar és una amiga que no conec. Ara ha reaparegut després de més de dos anys de silenci. La síndrome de la pàgina en blanc, diu, ens ha privat de la seva companyia. Aquells a qui ens agrada escriure sabem com és de terrible voler i no poder; tots hem tingut alguna crisi com […]

    La síndrome de la pàgina en blanc