Petites gotes d’aigua clara

Cada dia petites llàgrimes li rodolen cara avall i no sap per què.

Quan de lluny se sent el campanar de l’església de St Stephan tocar migdia, Robert Salinger creua l’enorme portal de ferro forjat de l’altra banda del carrer de casa seva per accedir al cementiri de Matznerpark. De seguida li arriba l’aroma de les flors de tots els colors, espècies i varietats que estan exposades a la façana modernista de la floristeria Blumen situada a la cantonada esquerra de l’entrada.

Irene Gold va heretar la botigueta als vint anys i a hores d’ara en fa trenta que n’és la propietària.

L’interior de la petita floristeria està plena de fanalets, flors de seda, plantes, espelmes i tota mena de material decoratiu per homenatjar als difunts. A la paret interior hi ha penjat un rellotge de cucut fet a mà i al costat una rèplica d’ “El Petó” de Gustave Klimt. Des dels finestrals es veu un petit estanyol artificial que aquests dies de baixes temperatures fumeja de valent.

Amb un gest enèrgic Robert es treu el barret amb la mà dreta, s’inclina amb cortesia i estén el braç cap avall saludant a Irene a través dels finestrals amb un gran somriure com si fos la primera vegada que la veu. Duu les mans abrigades amb guants de pell negra d’alta qualitat. De seguida es torna a acomodar el barret damunt el cap i amaga la mà a la butxaca de l’abric.

Des de dins la floristeria, el rostre dolç i calmat d’Irene li respon amb un altre somriure del tot sincer. És una dona d’estatura mitjana, moviments lents i bellesa càlida. Sempre vesteix de negre i llueix arracades en forma de lluna creixent i un collaret de perles blanques que fan que li brilli el verd dels ulls. De fons se sent la música clàssica que un gramòfon de fusta vella reprodueix sense descans.

Irene sap poques coses de Robert, només el nom i la professió. No ha sentit mai la necessitat de preguntar-li més. Sembla que es coneguin de sempre, que no necessitin res més que mirar-se, somriure’s i compartir unes quantes opinions sobre la música que son a de fons i els amants de l’obra de Klimt que els dos admiren.S’ha convertit en una costum des de fa un any. Cada migdia ella es prepara un cafè i fulleja el diari mentre, de tant en tant, aixeca la vista i mira per la finestra esperant veure’l arribar d’un moment a l’altre. Les seves mirades es creuen, es saluden i ella roman impacient a que passin els minuts i ell torni. Perquè sap que, després sí, entrarà a comprar-li una cala groga. Li agrada que ho faci. Li agrada els minuts que comparteixen. Li agrada que instants després de sortir de la floristeria entri de nou per regalar-li la flor que acaba de comprar.

Robert és un home curiós. Ell sempre arriba content, amb la mirada una mica perduda. És un home alt i ben plantat. Va sempre molt ben afeitat i clenxinat. Mai no vesteix de negre, sol combinar camises blaves amb pantalons de vellut marrons o verds, prou justos de llargada com per deixar veure els mitjons que sempre duu blancs, i les sabates negres. Sempre, faci fred o calor, porta un jersei blau marí lligat a la cintura. Avui li surt el jersei per sota de l’abric de ratlles diplomàtiques amb el que s’abriga. Camina segur i amb altivesa, mostrant orgull a cada pas que dóna.

Després de saludar Irene, Robert accelera les passes. Continúa caminant tot content pel camí que voreja l’ estanyol i s’endinsa pels carrers gebrats del cementiri.

S’atura davant la tomba de Julia Ebba Steiner. És sòbria, de marbre negre i té una petita llosa amb el nom de la dona escrit amb lletres blanques. No hi ha flors.

Salinger es treu el barret i els guants amb gran cerimònia. Durant uns segons fa lliscar els palmells sobre la llosa rugosa i ressegueix el relleu de les lletres amb els dits. La saluda i comença a parlar-li sense parar, com si la llosa fos el rostre de la dona. Li explica les mateixes coses una vegada i una altra. Que ell és un constructor d’avions, dels bimotor Diamond DV20, que la seva dona és violinista de la Mozart Orchestra de Viena i que aquesta setmana actuarà com a solista a la Sala Daurada del Musikverein.

I volta a començar de  nou. Que ell és constructor d’avions, … i així fins a cinc o sis vegades.

Cada matí, acaba la visita a la tomba de Julia Ebba dient-li que l’endemà li portarà una cala groga. Tot seguit la tristesa li omple el cor. El silenci l’apodera. És hora de marxar. Robert Salinger nota una fredor que el recorre per dins i pensa que mai no s’havia sentit tan sol.

Es posa els guants i el barret i desfà els camins que minuts abans ha fet. Poc a poc li comencen a caure les llàgrimes. No sap què hi fa al cementiri. Només sabia que era important venir i això ha fet. Tan sols recorda que a l’entrada del cementiri hi ha una floristeria i una dona que sempre li regala un somriure. Quan hi arriba s’atura davant la porta, decidit a entrar. S’ajusta l’abric amb les mans tremoloses i s’eixuga la suor del front.

Irene l’espera a dins. Avui amb més interès que mai, sobretot després del que ha llegit al diari. El rotatiu porta la noticia del primer aniversari de la mort de Julia Ebba Steiner, la reconeguda violinista, que va morir en un accident d’avió del qual el seu marit en va sobreviure. Viatjaven en un bimotor Diamond DV20 que va fallar per causes meteorològiques fora del control humà. Des de llavors que l’home pateix una amnèsia temporal, provocada pel trauma emocional. La noticia va acompanyada d’una fotografia del matrimoni al museu Belvedere amb “El Petó” de fons. Irene veu a la imatge a Robert que agafa de la cintura a Julia. Ella porta un ram de cales grogues a la mà.

Després de llegir la noticia, la florista ha buscat entre els discos de vinil que guarda sota el gramòfon, n’ha escollit un i ha punxat la primera pista: el Concert per Violí en Re Major, Op 35 de Txaikovski, interpretat per la Mozart Orchestra de Viena amb Julia Ebba Steiner com a primera violinista.

Quan se sent preparat, Robert respira fondo. Es treu el barret i els guants i obre la porta al mateix temps que saluda amb amabilitat a Irene. Queda callat de cop quan sent la música de fons. Amb els dits s’eixuga les llàgrimes que ara cauen més abundants que mai. Encara no entén per què està tan trist, però sembla que ho comença a intuïr.

Irene, en silenci, busca una flor i li posa un llaç amb molta cura. Sap que avui la cala, per primera vegada, no serà per ella. Avui ha decidit ajudar-lo a recuperar els records.

S’acosta a Robert, que s’ha quedat quiet observant amb la mirada borrosa el quadre de Klimt mentre escolta Txaikovski, i li entrega la cala groga i la pàgina del diari amb la fotografia que ilustra la noticia.

Poc a poc Robert somriu. Minuts després es posa el barret i els guants. Sosté la flor amb cura, mira amb agraïment a Irene i sense dir res surt de la floristeria.

A partir d’ara la tomba de Julia Ebba tindrà una cala groga, com li ha promès cada dia des de fa un any. Ara ho sap. Ara pot dir-li que l’estima i reconciliar-se amb si mateix. Està tranquil. Per primera vegada entén perquè plora.

S’acomiada de Julia. Deixa el barret sobre la tomba al costat de la cala groga. Desfà alegre el camí i quan arriba al petit estanyol s’ajup i acaricia un nenúfar blanc que flota sobre l’aigua estancada.

Amb el nenúfar a la mà, mira de reüll a irene , que l’observa des de la floristeria, i li pica l’ullet. L’ Irene somriu.

Enmig del fang del fons de l’ estanyol en poden créixer flors lluminoses que están regades amb petites gotes d’aigua clara.