Escuro fins a l’última gota de whisky de la petaca que duc sempre a la bossa. Em refrego els llavis amb ànsia per aprofitar-ne tot el que puc. La inauguració de la tercera exposició anual de pintura col·lectiva és a punt de començar. La Fundació de la meva família la patrocina i el meu agent , el Camil, fidel empleat de tota la vida, s’ha encarregat de tot. Ha convidat a periodistes, marxants d’art i pintors i ha organitzat fins a l’últim detall amb la perfecció que el caracteritza. A mi em toca posar-hi la cara visible. La meva cara beguda i fracassada.
Tinc el cap enterbolit. Tot just he aterrat a Barcelona aquest matí, amb el temps calculat per vestir-me a la limusina que em porta al museu. M’he tret el xandall de ratlles grogues i blanques i després de barallar-me una bona estona amb els cordons de les sabatilles m’he pogut descalçar. M’he posat un vestit jaqueta d’allò més avorrit, amb faldilla de llapis, mitges color carn i unes sabates de xarol vermelles amb deu centímetres de tacó d’agulla que em fan caminar com si estigués damunt una corda de trapezista.
De qualsevol manera intento convertir la meva cabellera esperrucada en un monyo sofisticat. Amb poques pinzellades oculto les bosses de sota els ulls i els faig créixer amagant les poques hores de son i l’embriaguesa que porto a sobre.
Quan arribo al museu, el meu rostre cansat ja és el d’una dona atractiva i segura de si mateixa. Penso en com n’és d’hipòcrita i mentider aquest maquillatge.
A fora m’espera el Camil. Amb discreció em posa els dits a la comissura dels llavis per fer-me somriure. M’agafa del braç i em guia cap a dins de l’edifici sense deixar que m’aturi a respondre les preguntes dels periodistes perquè diu que l’alè em put a alcohol.
Intenta interposar el seu cos entre les càmeres fotogràfiques i jo. Acosta els seus llavis a la meva orella i em murmura que la propera vegada no em posi tacons d’agulla si no soc capaç de mantenir l’equilibri.
Un cop dins, Camil m’acosta a la tribuna i m’entrega el discurs que llegeixo de manera mecànica i sense saber el que dic. No reacciono a la resposta del públic assistent. La meva tasca ha acabat i decideixo marxar. Abans d’arribar a la sortida m’intercepta un cambrer que porta una safata amb de copes de cava i una ampolla.
El meu instint m’empeny a agafar l’ampolla però una mà masculina amb una manicura perfecta s’avença i amb subtilesa m’impedeix abastar-la. La sorpresa i la ira no em deixen reaccionar. El desconegut pren una copa a cada mà i me n’entrega una que accepto tal com ho faria un autòmat.
Els seus dits freguen els meus i s’aturen al topar amb la meva aliança. L’acaricia amb suavitat durant un instant que es fa etern. Sento un pessigolleig estrany que em recorre tot el cos i em desperta de cop. Alço la vista i he d’estirar una mica el coll per poder mirar a la cara a l’individu que s’ha atrevit a alterar-me d’aquesta manera.
Amb un to de veu molt dolç, gens en concordança amb el seu cos enorme i proporcionat, es presenta: es diu Mark i és marxant d’art i pintor aficionat. Em somriu mostrant unes dents blanques i ben arrenglerades.
És un home jove, no deu arribar als cinquanta. Té la pell molt morena i fina, amb poques arrugues i un clotet a la galta dreta que accentuen un somriure que no abandona mai.
Els cabells negríssims, curts i arrissats, fan joc amb la barba de dos dies que llueix molt ben cuidada. Li donen un aire aventurer i despreocupat que no s’ escau amb el vestit de gala que porta. És tot negre i sembla fet a mida pel millor dels sastres. Li encaixa a la perfecció amb el cos atlètic que mou amb altivesa i seguretat. No sé què vol de mi però m’enganxa.
Després d’unes quantes copes compartides, en un determinat moment que no puc ubicar en l’espai i el temps exacte d’aquella nit, li dic que sí sense estar segura que m’hagi proposat res i em porta a un hotel. La nit passada amb el Mark no la recordo però tampoc no podré oblidar mai el perfum masculí que em va quedar impregnat a la pell i un petit cor de color negre que vaig trobar dibuixat al palmell de la meva mà esquerra. ...... Han passat dotze mesos. Aquesta nit s’inaugura la quarta exposició anual de pintura al mateix museu de sempre.
Enguany m’he organitzat millor. El meu vol, provinent d’Estambul , on fa anys que hi visc, ha aterrat a Barcelona amb un dia d’antelació. M’he allotjat en un hotel on he pogut descansar una estona abans de sortir a córrer. He anat al saló de bellesa per transformar-me en la presidenta que he de representar aquesta nit. No m’ha fet falta amagar les empremtes que deixa l’alcohol al rostre després d’un abús de copes.
Repeteixo vestit i sabates de tacó d’agulla. Camil m’espera a la sortida de la limusina que em deixa davant del museu. De nou està ple de periodistes amb micròfons i càmeres. M’aturo per deixar que em facin fotografies i contesto alguna pregunta. Camil no m’ho impedeix. Al contrari, m’acompanya amb orgull fins a l’entrada.
Després del discurs que llegeixo amb veu clara -he de pensar en felicitar al meu agent per la bona redacció que ha fet- decideixo veure les pintures exposades, en tinc moltes ganes. Abans , però, vaig al servei a retocar-me el maquillatge.
Em trobo davant el mirall i observo una dona del tot canviada. Una dona segura, madura i sense bosses sota els ulls. Una dona que pot somriure sense desprendre olor a alcohol.
A la sortida del bany em topo amb un cambrer que porta una safata de copes de cava. Em poso molt nerviosa de cop. No m’atreveixo a prendre’n una però se m’escapa un somriure divertit mentre penso en el Mark.
Agafo una copa i una mà forta, que no m’és del tot estranya, es topa amb la meva fent bellugar les bombolles dins la copa igual com es belluguen unes papallones imaginaries dins meu. Els seus dits s’aturen de nou al meu dit anular. Sembla que busca l’ aliança. Al no trobar-la em prem més fort, amb possessió.
Té la mirada perduda, trista i cansada. Se li marquen més arrugues. El clotet de la seva galta està més enfonsat. Ha perdut uns quants quilos tot i que segueix essent un cos molt atractiu i ben cuidat. El seu somriure és més discret.
Unes quantes canes es barregen entre els seus rínxols descuidats. La barba té més de dos dies. No ha perdut, a pesar de tot, aquell aire que el fa tant interessant.
Em fa dos petons de cortesia a les galtes, com si em conegués de sempre, i em proposa enretirar-nos a un racó on hi ha una taula petita rodona i dos tamborets. M’hi acompanya situant la seva mà dreta molt oberta al centre de la meva esquena on hi noto una escalfor que m’arrabassa el vestit i em crema la pell.
Camina poc a poc. Amb la mà que li queda lliure es pressiona el front i el clotet de la galta se li accentua amb un rictus de dolor. Es disculpa, diu que ha tingut un dia difícil i m’ obsequia amb un somriure carinyòs que em demana que no li faci preguntes. Només vol oblidar-se de tot per un moment, diu. I una bona conversa l’ajudarà.
A pesar del diàleg que intercanviem, noto que no m’escolta. No em treu els ulls de sobre i jo no puc apartar la vista d’ell. Ens quedem en silenci. Sense saber com, després d’unes quantes copes de cava, ens trobem de nou a l’habitació d’un hotel.
Tal com si es tractés d’un déjà vu, hores després em desperto sola. Al meu costat només en queda el rastre del seu perfum, els llençols rebregats i el dibuix d’un petit cor negre al palmell de la meva mà. Veure’l em fa plorar i somriure alhora. ...... Un any més endavant i un munt de mails i trucades de whatsapp amb el Mark, l’exposició anual és a punt de ser inaugurada. He arribat a Barcelona a primera hora del matí. El missatge de benvinguda del Mark m’ha fet somriure. Ja fa unes quantes setmanes de la nostra última trobada i desitjo veure’l de nou.
Camil, complaent com sempre, m’ofereix la mà per sortir de la limusina. Em veu impecable, millor que mai, em diu molt satisfet. Em pregunta si porto el discurs que, val a dir, he redactat jo mateixa. Li dic que si mentre entrem al museu de costat avançant amb passes fermes i segures.
El meu rostre és més lluminós que mai. El somriure no m’abandona mai. L’absència de l’aliança a l’anul·lar de la mà ja no em pesa.
Després del discurs, que és tot un èxit, em passejo per la sala observant els quadres. M’aturo davant una tela enorme de tres per tres metres que retrata un home i una dona amb un cor petit de color negre entre ells. Els ulls se m’omplen de llàgrimes per la sorpresa.
Unes mans que em són conegudes m’abracen per l’esquena. Em giro i alço la vista buscant l’escalfor de la mirada que tant he enyorat. Reconec el seu perfum. Em sobten les celles poblades que han passat a ser uns finets fils sobre uns ulls absents de pestanyes però plens de llum. El clotet de la galta li somriu més que mai quan em diu que aquest retrat l’ha pintat per mi.
Es desplaça la visera de la gorra de beisbol cap a un costat i hi amaga a dins uns flocs de cabells molt fins que s’havien escapat. Em pica l’ullet. Ni rastre d’un vestit de gala. Avui vesteix roba d’esport que s’escau molt més al seu tarannà senzill i elegant alhora.
De la butxaca del pantaló en treu un retolador amb el que em dibuixa un petit cor de color vermell al palmell de la meva mà. Segella el dibuix bufant suaument la meva pell i hi deposita els llavis de manera que em fa palpitar el cor molt de pressa. Tot seguit abandona el museu.
