54. Un record especial
Passejava per un poble desconegut. Era una tarda de gener no massa freda. El sol apretava fort i convidava a sortir. Després d’uns minuts caminant per la petita rambla que condueix a l’esglèsia del poble, em vaig aturar davant una papereria i vaig comprar una llibreta blava i un bolígraf del mateix color.
Em vaig asseure al primer banc lliure que vaig trobar. Una cançò se’m va posar al cap. «Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar». Com el d’avui, vaig pensar. «Que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant. Que tinguem sort». La cançò em va portar a tu. En com et vaig conèixer , feia poc temps, i com vaig arribar a estimar-te. El bolígraf va començar a caminar entre les ratlles de les primeres pàgines de la llibreta:
«Recordo que la última cosa que et vaig dir va ser que volia ser com tu. Igual de moderna, alegre, sàbia i valenta. Desitjo tan sols poder tenir, en algun moment de la meva vida, la mateixa sabiduria que tu tens ara. »
Només dos dies després te’n vas anar, no sense abans deixar escrita a la meva pell una lliçó molt important: Dir prou no és rendir-se.
La llibreta blava va quedar amagada dins un armari. Fins avui.
54 dies de confinament
Deia Raimon Pannikar: » Sempre he cregut que tan important com el dret a viure és el dret a morir»
També us pot agradar
Un comentari
Xavi
Llegir aquesta entrada m’ha deixat un xic musti, vés a saber per què. No ho vull saber.
Aquest cop no hi estic d’acord (com tantes altres vegades) amb el filòsof: «són tants els qui no tenen dret a la vida», «para quienes es regalo la muerte, para quienes está prohibida la vida» (fragment de Quarta Declaració de la Selva Lacandona).
Gràcies per fer públic el teu record.