“Ta i tants”. Així contestava una coneguda artista de cine, com diria la meva àvia, quan li preguntaven quina edat tenia. A mi em semblava una resposta d’allò més enginyosa i pensava que quan jo fos gran també ho diria i així tindria sempre la mateixa edat durant molt i molt de temps. 

I vet aquí que ja m’he fet gran. Prou gran com per a poder respondre que tinc “ta i tants” anys i quedar-me tan ampla. Excepte les vegades, que mal m’està el dir-ho són la majoria, que m’oblido de l’artista de cine i la seva enginyosa resposta i dic, com he fet avui mateix:  setanta-tres. 

Quan he vingut aquest matí i he vist els teus brolladors he pensat en els meus “ta i tants”. M’he assegut al petit banc de rajols enganxat a la teva caseta i m’he sorprès a mi mateixa parlant-te dels records que tinc de tu i amb tu. 

 Ai font, fonteta, te’n recordes? Quan venia de petita i m’enfilava al cirerer d’aquí al davant i collia les cireres més vermelles  per posar-me-les a les orelles, com deia la cançò. Després presumia d’unes arracades d’allò més precioses i originals, mentre la padrineta Rosalia, amb aquella veu tan dolça i entrebancada, em renyava i em deia que les nenes no podíem pujar als arbres, que fes el favor de baixar. 

 La Rosalia ja fa uns quants anys que va morir. Això si, ben passats de llarg tots els “ta i tants”, només faltaria.  El cirerer va desaparèixer molt abans. No he sabut mai qui el va treure ni quan. Essent jo joveneta segurament no donava valor a aquell arbre ni a cap altre. Feina tenia en anar creixent i fent-me gran. Que vaig créixer molt de pressa. En centímetres, vull dir. Bé prou que ho saps. 

Ai font , fonteta, que la vida no m’ha allunyat mai de tu ni del teu entorn. M’has vist créixer, m’has acompanyat mentre estudiava al teu costat els exàmens de música. I no sóc compositora ni intèrpret, si més no de notes musicals. La vida m’ha portat durant un temps a voltar pel món, però sempre acabo aquí, al teu costat. En els darrers anys he trobat en tu a una bona amiga i aliada per practicar meditació. L’escenari no pot ser millor, un entorn verd i ufanós on el vent s’hi passeja amb calma i fa voleiar les fulles dels arbres que et fan ombra. 

 Ai font, fonteta, te’n recordes? Quan veníem amb la família a berenar els diumenges. Coca dolça amb fuet i xocolata i com no, acompanyada d’aigua fresca i boníssima dels teus dolls. Que no ens deies mai que no. 

 Als més petits de casa els hem ensenyat a estimar-te i a jugar amb tu amb respecte. A compartir i valorar el que sempre ens has donat: Aigua i amor. 

Avui, aquí asseguda, al teu banc de rajols, he llegit les lletres que un dia l’avi Jaume et va dedicar. Me l’imagino pinzellant delicadament les paraules sobre la pedra rugosa de les teves parets. Unes paraules que posava en boca teva.

Filla del cel jo sóc,

La font  de la Clapera,

D’aigua pura i abundant,

Amb el basol i regalera

Calmo la set del visitant.

Ets filla del cel, font, fonteta. Del mateix cel on ara hi resposen moltes persones que  tu vas conèixer i de la que en guardes tants i tants secrets que et van confessar.

Deixa que saludi a en Joan, que deu anar a casa del seu fill i des de lluny ja es treu la boina i diu hola nena amb un somriure d’orella a orella. En Joan també et coneix de tota la vida. De tota la seva vida perquè tu ets més gran que tots nosaltres.

 Entre un record i l’altre sempre hi apareix l’aigua. Tota la que m’has donat, la que m’ ha curat les petites ferides i la que m’ha tret la set després d’un gran esforç. També la que m’ha consolat en moments tristos i la que m’has servit per celebrar els millors moments de la meva vida. 

            Aquesta tarda, per primera vegada en ta i tants anys, vindrem a berenar al teu costat per fer-te companyia a tu. Per no deixar-te sola. Perquè, per primera vegada en ta i tants anys, no ens pots donar aigua. Els teus dolls s’han eixugat. 

La teva força, però, no s’eixugarà mai. Gràcies per tot font, fonteta. M’agradaria prometre’t que faré tot el possible perquè tornis a brollar.

Jo no ho volia però m’han fet marxar. Així és com el meu pare es va acomiadar de mi cinc dies després de morir.

Aquesta és la veritat més absoluta de tota la meva vida malgrat que ningú no s’ho volia creure. Més d’un cop em vaig penedir d’haver-ho convertit en el tema de la meva novel·la. Les crítiques que em feien eren totes dolentes. Un excés d’imaginació per un fet que jo explicava com a real quan, tothom n’estava molt segur, era una invenció mediocre i poc original que deixava en evidència la meva qualitat d’escriptora novell.

Sigui com sigui, es parlava de la novel·la i això va fer que, tres anys després de la seva publicació, aparegués a la meva vida el senyor Joan, un vellet de conte, d’aquells de boina i bastó, panxa rodona i cabell blanc, amb la veu greu i suau i que, vet aquí que una vegada, va llegir la meva novel·la i se la va creure.

El senyor Joan m’esperava assegut a la terrassa d’una cafeteria a la plaça del Teix de Bellpuig. Vaig accedir a veure’l després de rebre la seva trucada a través del meu editor i aquí estic, encaixant la meva mà llarga i ossuda amb la seva mà menuda i gruixuda.

-Gràcies. – em diu sense apartar els seus ulls menuts dels meus i sense deixar anar la meva mà– El meu fill també es va acomiadar de mi uns dies després d’haver-nos deixat. Va tenir un accident de trànsit ara ja fa dos anys. La seva mort ens va destrossar la vida a la seva mare i a mi.

-Em sap molt greu, de veritat. – No sabia massa què dir-li. Un agraïment era la última cosa que m’esperava i no sabia a on em duria aquell vellet amb les seves confessions.

– Gràcies, maca. Seu. – Vaig fer el que em deia i vaig demanar un te verd. El senyor Joan de tant en tant feia un xarrup a un cafè amb llet que fumejava.

– Ara estic content. Llegir el teu llibre m’ha donat esperança perquè sé que quan em toqui marxar ho podré fer tranquil. Sé que no deixaré sola aquí a la meva dona i que allà m’hi esperarà el nano.- em diu amb un gran somriure.

– N’estic segura – li contesto. Sento que estic molt còmode amb ell. Com si el conegués de tota la vida.

– Hi ha una altra cosa que vull que sàpigues.

 – Vostè dirà.

 – Va ser el meu fill qui, dies després de morir, quan es va acomiadar de mi, em va dir també que llegís el teu llibre.

– Ho diu de debò? – el glop de te que acabava de fer gairebé m’ ennuega.

– És clar que si i li vaig fer cas. Però abans de llegir-lo vaig fer una altra cosa.

– Sorprengui’m.

– Vaig aprendre a llegir.

I tot això és tan veritat com si no hagués passat.

reescriptura d’una faula d’Isop

Avui, tan bon punt m’assec a taula ja he notat que se m’acostaven els tres alumnes més temuts de l’institut. Tinc dotze anys i és el meu primer curs en aquest centre. Sóc molt tímid i encara no he fet amics. El triumvirat del terror entra al menjador a punt per atacar-me.

El primer a entrar és l’Arnau, seguit d’en Bernat i en Carles. Arnau és el guapo oficial de l’institut i el líder innat del grup. Sense els altres ell no és ningú. El que l’Arnau diu ho acaten tots, i és que en Bernat i en Carles tenen altres qualitats que supleixen la seva falta de personalitat. En Bernat, per exemple, és fill de pares rics i tot ho compra, fins i tot els amics i en Carles només sap encistellar pilotes però per ell és suficient per tenir tothom als seus peus.

-Aparta’t que aquí vull que s’hi assegui en Bernat –  em diu l’Arnau amb altivesa, acompanyant les seves paraules amb un cop de colze.

Respiro fondo i decidit a plantar cara a tot i a tots, trec l’artilleria pesant intentant que no es noti com em tremola la veu.

-De debò vols que segui aquí en Bernat? – li contesto – El que fa apostes amb en Carles a veure quan es morirà el teu germanet malalt perquè és una molèstia per vosaltres?  

– -No diguis mentides – respon en Bernat, amb la cara encesa i sense saber on posar els ulls. Comença a suar.

-Que no digui mentides? Millor no les diguis tu. – giro la meva mirada cap a ell amb calma, com si no passés res – Si els teus amics sabessin que els teus pares no tenen ni la meitat de la meitat dels diners que dius, perquè estan arruïnats – aquí hi poso molt d’èmfasi – segur que no et preocuparien tant segons quines mentides. Oi?

-Com dius?? – Ara el que reacciona és en Carles. L’Arnau, mentrestant, segueix petrificat des del començament.

-I Tu Carles, val més que no diguis res, si no en vols sortir encara més malparat. Segons el que va escampant l’Arnau per l’institut, tu no ets bo per res, ni per encistellar, perquè fas servir pilotes trucades. Ets ben poca cosa, no es pot esperar més de tu, tothom ho sap.

No sé si ha sigut la meva empenta o l’efecte sorpresa de tantes revelacions, el cas és que després d’una bona baralla entre ells, cada un ha marxat pel seu cantó i, n’estic molt segur, a mi ja no em molestaran mai més.