Aprendre de lletra

Avui m’he comprat un diari creatiu de lettering. Així és com es defineix a la portada. Feia dies que tenia el cuquet dins. Tenia ganes d’aprendre a escriure lletres “boniques”.

Anys enrere vaig estar una època en la que em relaxava molt pintar mandales. No puc comptar quantes tardes de diumenge vaig passar pintant amb rotuladors de colors bonics i brillants. Algunes d’aquelles mandales les tinc encara guardades. M’agradava veure com un espai en blanc i negre es podia convertir en una festa de colors.

Doncs bé, amb l’objectiu d’utilitzar els mateixos rotuladors amb el nou diari creatiu, he tret l’estoig de l’armari i els he provat un per un. Més de la meitat estaven o bé gastats o bé secs, així que els que no serveixen els he llençat. La resta els he tornat a l’ estoig. També he repassat tots els llàpissos de colors. Alguns necessitaven punta nova i amb la maquineta petita i de color rosa que tinc a la tauleta de centre de la sala he començat a retallar la fusta de molts llàpissos per deixar-los ben bonics i a punt per treballar. M’encanta treure la punta als llàpissos i sobretot m’agrada la olor que es desprèn de la fusta.

Tot això m’ha fet pensar en quan era petita i el meu pare m’ajudava a treure punta als llàpissos amb un “puntax”. Quina traça que tenia! Si ho feia jo, la punta dels llàpissos em quedava quadrada. Si ho feia ell, ho polia tant bé que deixava els llàpissos amb la punta ben fina. Un record ben simple però que em fa somriure i em fa sentir contenta.

Quan he tingut els llàpissos i rotuladors a punt he començat el diari. Es tracta d’aprendre a escriure les lletres amb creativitat,sigui amb llapis, amb boligraf, amb rotulador o amb pinzells, tant en blanc i necre com amb color en tota mena de suports. El primer exercici demana escriure una frase dalt de tot de la pàgina. A sota hi ha un espai per poder escriure la mateixa frase quan hagi acabat totes les activitats del diari. A veure si es nota una evolució, diu el diari. La frase era: “Allò impossible només triga una mica més”.

Mentre ho escrivia he pensat en la meva àvia quan m’explicava històries de quan anava a escola a aprendre de lletra. M’enrecordo molt bé de com escrivia i com era la seva lletra. De fet, ahir mateix, vaig obrir una Antologia de pàgines viscudes de Josep Maria Folch i Torres i , a la primera pàgina, hi havia el nom de l’avia escrit per ella mateixa. De fet, ella em va ensenyar a posar el meu nom a tots els meus llibres. Així, si els deixes, sempre els podràs reclamar, em deia.

La lletra de l’àvia era pura cal·ligrafia, es nota que va aprendre a escriure amb una tècnica acurada, seguint una pauta ( Recordeu els quaderns Rubio? ). Mai no es va moure del patró que va aprendre. En el meu cas no és així, la meva cal·ligrafia diu molt de mi i de com em trobo. Si estic bé, la lletra és molt bonica, si estic cansada la lletra surt més torta, si estic estressada o vaig amb presses la lletra és il·legible. Si tinc el dia “creatiu” potser escriuré amb lletra d’impremta o escriuré amb el paper de cap per avall o de dreta a esquerra. Ves a saber quantes versions de cal·ligrafia tinc!

Deia Samuel Beckett “Les paraules són tot el que tenim”