Fugint de l’infern

 El passeig és molt llarg. Hi caben dotze arbres a cada costat. Entre el primer i el segon del cantó esquerre hi ha una fleca amb gent fent cua al carrer per comprar pa calent, un banc de ferro forjat amb un parell d’avis adormits i la parada del fruiter que avui té uns canats arrebossats de mandarines sucoses que deixen anar una flaira molt fresca.

Entre el segon i el tercer arbre hi ha més bancs per seure, una perruqueria i un edifici d’oficines. La seqüència es va repetint fins a  arribar a dotze arbres i tota mena de comerços. El costat dret del passeig és un mirall del costat esquerre, tan sols canvien els establiments. En aquest costat son més dedicats a les finances.   

Les arrels d’alguns arbres del passeig sobresurten una mica trencant les llambordes petites i roges que cobreixen el terra. Els roures son alts i gruixuts. Tenen moltes fulles i gairebé totes són verdes.  Algunes d’elles estan una mica encongides cap endins. Segur que volen protegir-se d’aquest  vent endimoniat que refreda les galtes dels vianants. Alguns s’ajusten les bufandes i es corden fins a l’últim botó dels abrics.  

Al final del passeig hi ha una església de pedra en restauració. Està envoltada de bastides. Hi ha tota mena de maquinària a peu de carrer i uns quants obrers dalt del campanar. Són una dotzena d’homes, tots ells abrigats amb gorres i guants i calçats amb botes gruixudes que acullen els camals d’uns monos d’obrer bruts i vells i plens de taques negres, Fins i tots alguns estan foradats per la zona dels genolls i els colzes.

Les pedres de l’església són grans i fosques. Unes més grises, les altres més negres. Tot plegat  fa que li donin un aire brut i vell a l’edificació.

Un grapat de núvols negríssims es mouen molt de pressa fent remolí a la punta del campanar i fugen recorrent tot el passeig i més enllà. Els núvols de tant en tant deixen caure alguna gota d’aigua que fa sobresaltar els manobres.

A l’arbre de davant meu s’hi recolza un noi alt i esprimatxat. Té la pell de la cara molt blanca i quan obre la boca se li veuen les dents ennegrides i algunes fins i tot escantonades.  No deixa de mirar els manobres del campanar mentre amb la punta del peu intenta col·locar les llambordes que es belluguen sota seu. Vesteix de negre de dalt a baix, des de la gorra i fins a la punta de les botes de cowboy. Parpalleja molt i les mans li tremolen com un ocellet mort de por.

Amb  les mans manipula un walkie talkie. De tant en tant se l’acosta a la boca i li diu coses. Tot seguit calla com si esperés rebre alguna resposta i li torna a dir coses en una llengua desconeguda. I això ho fa unes quantes vegades seguides.  

Quatre arbres més enllà els meus ulls s’aturen en veure un altre jove recolzat al tronc i observant amb atenció un walkie talkie igual com el del noi de davant meu. Com si fossin dues gotes d’aigua, aquest jove també vesteix de negre. Només se li veuen uns ulls petits i freds. Del seu walkie talkie en surten uns sorolls incomprensibles que intenta desxifrar, a tenor de com se’l mira amb fixació i se l’acosta a la orella cada dos per tres. Ell , però, no tremola i fins i tot somriu cap endins com si s’estigués explicant acudits a si mateix.

Entretant, un munt de cotxes de tots els colors i tamanys possibles circulen amunt i avall del passeig aturant-se de tant en tant per deixar creuar  les persones que passegen i conversen alçant la veu per damunt del brogit dels mateixos cotxes i  de les màquines que treballen en la construcció. 

Les veus que surten dels walkie talkies dels dos joves es barregen entremig dels sorolls ambientals. Tots dos posen cara de pomes agres  com si no entenguessin res del que surt dels seus aparells.

El jove que tinc al davant mira a un costat i a l’altre amb els llavis tancats amb molta força i el nas arrufat. El seu rostre empal·lideix de cop i es posa davant la boca el walkie talkie. Comença a dir tot de coses molt de pressa, encadenant paraules sense aturar-se a respirar. Té la veu greu. Molt greu. El to és ferm i enfadat. El volum de la seva veu va in crescendo.

De seguida que acaba de parlar amaga el walkie talkie a la butxaca de la jaqueta que porta posada i aparta de la seva vista l’altra jove. S’hi gira d’esquena i  es recolza a l’arbre amb un posat cansat deixant anar tot el seu pes contra el tronc. Enfoca la mirada al campanar on hi ha els obrers treballant i agafa aire amb la boca.

A l’altre jove li ha canviat la cara,  té els ulls oberts i espetegants i amb un  peu no deixa de donar cops al terra. Són cops curts i ràpids, impacients, com si enviés missatges en codi Morse en una situació de màxima emergència. Gira el cap d’un costat a l’altre i mira al teulat on hi ha els obrers i  es torna a girar i mira en totes les direccions, amunt i avall, com si busqués algú, com si seguís un fil invisible. Està cercant quelcom que no troba. 

La seva mirada es creua amb la d’un nen que acaba de sortir de la fleca amb un croisant calent que se li fa aigua a la boca. No dona l’abast amb les queixalades que li fa, però no deixa de mirar amb curiositat al jove del walkie talkie. Es planta davant seu i se’l queda mirant talment com si fos un mim.

Vinga anem, li diu al nen una senyora que al mateix temps l’estira del braç. I segueixen endavant. El nen, però , va girant el cap enrere.  En un tres i no res, s’escapa de la seva acompanyant i recula fins on és el jove i es queda palplantat davant seu un altre cop. Tots dos ben quiets.

El jove de l’arbre no es mou ni poc ni molt, però des d’aquí veig com li regalimen per les galtes unes gotes de suor.

 El nen , abans la senyora no l’ha empaitat de nou, ha intentat prendre-li al jove el walkie talkie. Però no hi ha sigut a temps. El jove s’ha apartat amb brusquetat agafant amb força l’aparell.  La dona allunya el nen amb passes ràpides.

El jove  mira amb atenció el seu aparell i amb el dit índex de la seva mà dreta polsa l’aparell en una cantonada just al moment en que sent un espetec molt fort provinent del campanar en construcció.

El soroll fa que giri el meu cap cap a l’edifici de pedra. Dalt el campanar hi ha molt de fum, les pedres es desmunten, els manobres reboten com si saltessin sobre un llit elàstic. El fum no para de créixer.

Els cotxes s’aturen. La gent crida i crida i es desplaça sense criteri: uns endavant, els altres d’esquena, alguns estan quiets, uns altres estirats pel terra. El fum ho tapa tot cada cop més.

Entretant els dos xicots que estaven recolzats als arbres del passeig miren enlaire al mateix temps i tot seguit fan mitja volta i marxen. Cada un en una direcció diferent. Caminen amb passes lleugeres, fent saltirons, contents i satisfets.

El meu cos ha quedat garratibat. No puc tancar els ulls tot i que el fum que m’arriba fa que em plorin. Noto com les meves cames es mouen sense seguir les meves indicacions i em fan allunyar del passeig. Uns segons més tard els meus peus no toquen el terra. Estic fugint de l’infern.