La perdició

Allà tot anava de mal en pitjor. Fa pocs mesos la mare va decidir que ja en tenia prou i va pujar al cel per no tornar mai més . Uns dies després, quan tot just ens començàvem a refer, un incendi es va endur la collita. El foc va arribar de cop.

Feia dies que cremava arbres, arbustos i tot el que trobava al seu pas. L’ única cosa que podíem fer nosaltres era veure, des del porxo de casa, com les flames ho arrasaven tot. Primer el foc era molt lluny, a l’altra banda de l’illa. Però una nit, el fum que s’escolava per la finestra mig oberta de la meva habitació, em va despertar i em va fer tossir. Sentia el pare com, des del pati, atiava uns matolls i empenyia unes pedres grans per fer de tallafocs.

Havíem de marxar de casa abans que el foc ens hi atrapés dins. El pare es va voler assegurar que jo duia el penjoll penjat al coll . Aquell penjol en forma de lluna plena que era la única cosa de valor que teníem i que em salvaria d’un futur condemnat a la mala vida.

La màxima preocupació del meu pare era el meu porvenir. Deia que les noies en general eren vulnerables i que jo era molt voluble . Tenia una missió pel que respectava a mi i era protegir-me del que em trobaria quan fos gran i marxés de l’illa.

Aquell penjoll, que havia aconseguit comprar amb els estalvis de tota la vida, havia de ser la meva dot. Amb ell podria trobar un home de bé que es casés amb mi i m’evités el destí de barjaula que tenen totes les dones que no tenen cap mena de capital.

El foc i la mort van endurir el meu cor i van mullar els ulls del pare . Amb llàgrimes als ulls va tancar la porta de casa i sense mirar enrere em va agafar de la mà i em va conduir fins al port. Allà, deia, ens hi esperava un vaixell mercant que ens portaria a l’altra punta de món on hi trobaríem, de ben segur, un marit per mi.

Des del port les coses es veien d’una altra manera. El bosc on havíem viscut era un lloc espès, fosc i humit com un pa de brot negre . El sol amb prou feines es deixava entreveure entre els arbres. En deien el Bosc Fantasma perquè ningú no s’hi acostava, ni tan sols per fer llenya durant l’estació freda. Deien les males veus que hi habitava el diable en aquell bosc. Però jo sabia, de primera mà, que allà només hi vivíem nosaltres.

El port era diferent, no hi havia boscos que tapessin el sol. Aquest es reflectia sobre l’aigua del mar i a voltes també sobre les persones. Hi havia molta gent anant amunt i avall constantment. Mariners, traginers, passatgers i vilatans, pescadors , vaixells, barquetes, carros i carreters. En definitiva, allà hi havia vida. Els meus ulls no ho atrapaven tot. Amb els meus dotze anys acabats de complir, no podia creure’m tot el que estava veient per primera vegada.

Em sentia emocionada per emprendre el viatge. El pare, que no deixava de moure els ulls a una banda i a l’altra com si estigués buscant algú, es va posar el dit índex davant la boca per indicar-me que callés. Es va ajustar el barret fins que va tapar-li gairebé mitja cara i a mi em va apujar la solapa del meu abric deixant-me només els ulls al descobert. Amb el cap cot em va empènyer cap a la passarel·la d’accés a un enorme vaixell.

En aquell moment no hi havia ningú a l’entrada. Em va semblar curiós que a port fessin el mateix que fèiem nosaltres a casa, deixar sempre les portes obertes. Però és que al bosc no hi havia mai ningú, en canvi el port estava ple de gent i algú podria voler robar el vaixell. Li volia dir al pare, però com que m’havia fet callar, no vaig gosar obrir la boca. Vaig pensar que ja li diria més tard.

Un cop dins el vaixell, vaig sentir que estava de nou al bosc. Ja no hi havia llum. Tot era fosc, sense finestres, sense clarors. El pare seguia mirant a tot arreu. No hi havia ningú. De tant de pressa com em feia caminar, tenia por d’ensopegar.

Sovint topàvem amb alguna paret inesperada, o algun escaló que es plantava enmig del nostre camí. Li havia de preguntar al pare com sabia on em portava. Semblava talment com si s’hagués estudiat un mapa.

Uns minuts més tard vam arribar a una porta que era mig oberta. A l’altra banda hi havia una sala molt gran plena de carruatges i caixes i sacs amuntegats. Em va entaforar enmig de dos contenidors enormes i em va dir que m’estigués ben quieta i callada. Que no ens mouríem d’allà en uns quants dies. Si tenia alguna necessitat li havia de dir i m’acompanyaria a un racó a fer el que calgués, deia. De seguida vaig entendre el que volia dir.

Jo era un xaiet i sempre l’obeïa. Vaig fer que si amb el cap per què sabés que l’havia entès. Ni una paraula va sortir de la meva boca. Això si, els meus budells roncaven de valent demanant ni que fos un crostó de pa que els enganyés .

Així que un cop cada nit el pare s’absentava uns minuts del forat on érem i tornava sempre amb una mica de pa sec, formatge i aigua que compartíem per atipar-nos una mica.
Tot ho feia pel meu bé, deia. Pel meu futur. I quan ho deia jo em posava la mà al penjoll per assegurar-me que el duia posat.

La monotonia d’aquells dies es va trencar quan, inesperadament, la porta d’aquell enorme magatzem on érem es va obrir.

Feia estona que el vaixell es movia descompassadament i el balanceig va fer adormir al pare. Se sentien sorolls i corredisses que venien del pis de dalt.

Abans que poguéssim adonar-nos-en dos individus van apallissar el pare fins a deixar-lo atordit. Jo em vaig arraulir espantada darrera una caixa però em van trobar de seguida. Seguien el soroll dels meus sanglots i de les meves dents que xocaven entre elles.

En veure’m, un d’aquells homes em va tapar la boca amb la seva mà enorme i rugosa com un tronc sec. Era un home alt i gros. Duia un pal de fusta que li feia de cama i un pegat a l’ull dret. Un mocador vermell li envoltava el coll. Les botes eren llargues i dures. Cada passa que feia ressonava per tota la sala.

Em va esgarrapar la galta. El gust amarg de la sang m’esquitxava la cara .Amb l’altra mà, l’home em va estirar el penjoll del coll i se’l va posar a la butxaca interior de la jaqueta que duia posada i em va mirar per primer i últim cop als ulls. Era una mirada negra que projectava tota la ira que en mi es va transformar en por.

En aquell moment vaig notar que el meu cos ja no era el d’una nena. Els meus pits eren més grans i es movien de dalt a baix, sense parar, com si de cop i volta comencessin a inflar-se per començar a treballar per la seva perdició.