L’última rosa de l’estiu

Un timbre estrident i molest va ser el que em va fer aixecar de la butaca. Una butaca que ja havia pres la forma del meu cos, que s’havia fet a mi i als meus silencis acumulats durant setmanes de letargia en els quals no feia altra cosa que deambular sense sentit i plorar en nom d’una depressió que es va escolar a la meva ment sense demanar permís, amb traïdoria, recordant-me a cada moment que no era la novel·lista que volia creure que era.

            Aquell timbre dins el meu cap sonava llunyà al principi i a poc a poc em va anar calant als timpans fins que vaig haver de posar-me les mans a les orelles i tancar els ulls amb força. Va estar sonant i sonant fins que no em va quedar més remei que donar ordre a les meves cames perquè em dirigissin a l’origen d’aquella molèstia, que no era altra que el despertador de la tauleta de nit.

             Al costat del despertador hi havia una petita nota, manuscrita damunt un plec de papers que temps enrere havia volgut ser la meva tercera novel·la. Vaig reconèixer la cal·ligrafia del meu home. Lletres de metge, molt primes i estirades com un xiclet mastegat de mala manera, amb presses, com si escrivissin coses massa obvies que no mereixien quedar plasmades en un paper. La nota era, però, molt simple i clara: Me’n vaig i no tornaré. Pren les regnes de la teva vida.

            La ment se’m va buidar de cop. Vaig quedar-me amb els ulls esbatanats. En un instant vaig perdre el sentit de l’orientació, del temps i de l’espai. Pren les regnes de la teva vida. Sentia picor als cabells i els meus dits no donaven l’abast per calmar aquell pessigolleig empipador. Tenia formigues a les cames, se m’enrampaven els braços, se’m desenfocava la vista. Quan havia sigut escrita aquella nota? En quin moment va passar la porta de manera que jo no ho notés?

            Durant uns minuts em vaig quedar arraulida al llit amb els ulls tancats i el cap amagat solta l’ala. Tenia por. El meu cos tremolava però no era de fred, la suor  baixava cos avall. Els sanglots feien grinyolar el llit. Em vaig quedar en posició fetal fins que el timbre va tornar a sonar.
Em vaig moure una mica i vaig apagar el despertador. El vaig desendollar i vaig sortir del llit.

           Vaig agafar la nota i el piló de papers i vaig tornar a la sala. Feia olor de sagristia, d’espai orfe d’aire fresc. Una sensació d’ofec es va apoderar de mi. Hi veia borrós i tenia calfreds. Una veueta que em rondava pel cap em deia:  respira, respira.

 Vaig procurar fer-li cas i de la manera que vaig poder vaig obrir els finestrals de la sala, vaig apujar les persianes i el sol va entrar sense titubejos, amb tanta força i impaciència que em va fer mal als ulls. Pren les regnes de la teva vida.

Vaig quedar-me uns minuts que potser van ser hores, de peu dret i mirant enlloc, de cara a la llum que entrava per totes bandes i m’escalfava la pell de la cara. Fins que vaig notar els peus freds, les galtes més fresques i els ulls més calmats sense el foc que hi apuntés de cara. Sentia que em començava a despertar.

            Vaig posar-me sota la dutxa i vaig deixar que l’aigua m’empapés de dalt a baix. Em vaig vestir de qualsevol manera i , com si fugís del foc, vaig  sortir en direcció a la redacció del diari. Ja em trobava bé, prou bé com per recuperar el meu lloc de treball.

            A la redacció em van rebre amb fredor i desconfiança. Jo ja no era la periodista que havien conegut, sinó només un succedani que, havent fracassat estrepitosament amb una incipient carrera de novel·lista mediocre, volia tornar per què no tenia altra cosa a fer.

            Això els col·legues, tots periodistes, no ho perdonen. M’ho van fer saber amb sarcasme i  sornegueria cada vegada que em veien escriure una columna parlant sobre l’estrena de l’última sèrie americana, o fent la crítica d’un recull de contes d’una fundació de suport a infants sense família. Tot allò que ningú més no volia escriure.

A pesar de tot, la feina em va fer recuperar la confiança molt a poc a poc. Almenys podia pagar les factures i m’obligava a sortir de casa. Al principi m’era igual escriure sobre qualsevol cosa que em manessin, la qüestió era escriure. I ho vaig notar de mica en mica mentre els dits es desencallaven i donaven forma a les ordres que rebien per part de les meves idees.

Així la meva ment s’anava desembussant. No m’importaven els comentaris dels companys, més aviat m’agradaven, significava que em veien i que el que jo escrivia no els era indiferent. Ja no tenia por de fer-ho malament, de generar males crítiques. Era molt millor això a passar desapercebut.

Així que, dia a dia, vaig anar recuperant el lloc que tenia a la redacció. Passats uns mesos em van donar una columna fixa a la secció cultural. Això em va permetre investigar personatges per preparar-ne les entrevistes.

En una d’aquestes, vaig decidir parlar amb un home que toqués el violí al metro. Vaig recórrer unes quantes estacions fins que en vaig trobar un que em va hipnotitzar amb la seva magnífica interpretació de L’última Rosa de l’Estiu de Heirich Wilheim Ernst. 

El músic va acceptar parlar amb mi. De seguida em va reconèixer,  no com a la columnista del diari sinó com a l’autora de la meva primera novel·la, ” La lluna en un cove” que, ves per on, a ell li havia agradat i la duia sempre dins la funda del seu violí. 

Cap de les preguntes que jo duia preparades va ser contestada. Sense adonar-me’n, l’entrevistador va passar a ser l’entrevistat. La conversa es va allargar  parlant d’això i d’allò.  Aquell músic era un pou de coneixement amagat sota unes robes velles i un cos descuidat i desendreçat, ja una mica madur i castigat per la vida a la intempèrie.

Quan vaig tornar a la redacció vaig canviar el format de l’entrevista pel d’un article que el meu cap va acceptar encantat de publicar. Aquella va ser la primera de les moltes trobades entre el músic i jo.

            Les meves nits i caps de setmana a la butaca es van canviar per un tecleig inesgotable i redaccions i correccions constants a una novel·la començada molt temps enrere i que parlava d’un músic de carrer que , amb el rerefons d’una fe indestructible en el seu talent, el va portar a actuar als escenaris més inesperats del món fins al final de la seva vida.

Mesos més tard vaig rebre la carta d’un editor interessat en  publicar “L’última rosa de l’estiu” , la meva última obra.