Juguem amb les paraules

Quan arriba la primavera, l’Avi Pep ja surt al porxo de casa seva. Cada matí acut a la cita. No falla mai. Agafa el gobelet i es posa a treballar incansablement. S’ajuda del ramitxó perquè les mans ja les comença a tenir una mica atrofiades.  I el gobelet no perdona. Ha de ser valent. I l’Avi Pep ho sap.

La iaia Carme està contenta perquè sap que mentre el seu home faci el meix cada matí, ella tindrà quelcom per donar al bestiar. No es queda amb els braços plegats ella, això no, de cap manera. Ella també ajuda i li porta a l’’vi tota l’aigua que li cal per fer funcionar el gobelet.

Un passeig fins a la font. És tot el que li costa a la iaia. I tant que li agada, perquè pel camí sempre es topa amb alguna sinalbina amb qui fer-la petar. Aquestes dones del poble que porten sempre les butxaques dels devantals plenes d’herbes remeieres que recullen per les vores dels camins. Sort n’hi ha de les sinalbines.  A la donja de la plaça és on es troben   totes per compartir-les. Això fa que de vegades l’Avi Pep hagi d’anar a buscar la iaia, perquè si no no pot començar a treballar. Quan veu que arriba tard, però, també s’entreté amb el ramitxó. EL poleix una mica, l’unta de greix, l’afila i el posa a punt.

El seu nét, en Pitu, observa molt detingudament a l’avi. Ell sap que algún dia la preparació del meix será cosa seva. Però segur que ell ho farà amb algún altre artilugi com els que li agrada inventar a la classe de tecnología. Seran altres temps. Abans , però, n’inventarà un altre per ajudar l’avi a posar el cereal dins el gobelet, perquè no l’hagi de carregar a palades. En fi, passet a passet ja ho anirà fent. Ara  ja arriba l’àvia amb l’aigua i és hora de treballar. Que els animalons tenen gana.