Relats

  • Relats

    L’Alba i el mirall

    A la punta del dia l’Alba perd la seva identitat

    Es desperta de cop i baixa del llit ben decidida. Per l’escaire de la finestra entra un feble raig de llum. El sol tot just s’està despertant. 

    Encara amb els ulls tancats l’Alba fa un parell de passes curtes i coixes amb els peus descalços. Obre una mica els ulls i la claror li obliga a aclucar-los de nou. Els torna a obrir. Està encuriosida per aquella brillantor.  Petites llums  se li passegen per davant de la cara i, de fet, per arreu on mira. La camisa de dormir n’està tota plena també. 

    Amb la idea d’atrapar les llumetes que els seus ulls veuen amb agudesa, estira els braços per totes bandes. Es toca el vestit per intentar atrapar-les al vol però no hi ha manera. No pot agafar cap llumeta. 

    Tota decebuda decideix  rentar-se la cara. Potser veu visions, pensa. 

    Quan obre la porta del lavabo s’endú un ensurt que fa que de la seva gola en surti un esgarip curt i contundent que gairebé l’ofega. Necessita respirar fondo un parell de segons abans de recuperar-se. Sent que li baixa una gota de suor del front. Nota molta escalfor a la cara i sent calfreds a les cames. 

     L’Ernest obre els ulls a poc a poc. El crit de l’Alba l’ha despertat però no el sobresalta. Amb les mans arrugades i els dits encarcarats es frega els ulls. Reprimeix un  un gemec quan intenta incorporar-se i les cames no el volen seguir. L’edat no perdona, es diu a si mateix en veu baixa. 

    Mentre sent l’Alba que va parlant amb la veu tremolosa, l’Ernest es posa les sabatilles i s’acosta a la seva dona. 

    Alba, princesa… Cada matí et passa el mateix, recordes? Que no ho veus que aquesta del mirall ets tu?  

    Tot seguit l’agafa de la mà i la mira amb un somriure. El mirall els respon a tots dos amb un altre somriure.         

    Qui ets tu? diu l’Alba a l’Ernest amb un somriure tímid. I tot seguit s’enrojola. 

     

  • Relats

    Juguem amb les paraules

    La imatge pot estar protegida per drets d’autor

    Quan arriba la primavera, l’Avi Pep ja surt al porxo de casa seva. Cada matí acut a la cita. No falla mai. Agafa el gobelet i es posa a treballar incansablement. S’ajuda del ramitxó perquè les mans ja les comença a tenir una mica atrofiades.  I el gobelet no perdona. Ha de ser valent. I l’Avi Pep ho sap.

    La iaia Carme està contenta perquè sap que mentre el seu home faci el meix cada matí, ella tindrà quelcom per donar al bestiar. No es queda amb els braços plegats ella, això no, de cap manera. Ella també ajuda i li porta a l’’vi tota l’aigua que li cal per fer funcionar el gobelet.

    Un passeig fins a la font. És tot el que li costa a la iaia. I tant que li agada, perquè pel camí sempre es topa amb alguna sinalbina amb qui fer-la petar. Aquestes dones del poble que porten sempre les butxaques dels devantals plenes d’herbes remeieres que recullen per les vores dels camins. Sort n’hi ha de les sinalbines.  A la donja de la plaça és on es troben   totes per compartir-les. Això fa que de vegades l’Avi Pep hagi d’anar a buscar la iaia, perquè si no no pot començar a treballar. Quan veu que arriba tard, però, també s’entreté amb el ramitxó. EL poleix una mica, l’unta de greix, l’afila i el posa a punt.

    El seu nét, en Pitu, observa molt detingudament a l’avi. Ell sap que algún dia la preparació del meix será cosa seva. Però segur que ell ho farà amb algún altre artilugi com els que li agrada inventar a la classe de tecnología. Seran altres temps. Abans , però, n’inventarà un altre per ajudar l’avi a posar el cereal dins el gobelet, perquè no l’hagi de carregar a palades. En fi, passet a passet ja ho anirà fent. Ara  ja arriba l’àvia amb l’aigua i és hora de treballar. Que els animalons tenen gana.

  • Relats

    Les formigues no necessiten obrir la porta per entrar a casa

    La imatge pot estar protegida per drets d’autor

    Les formigues no necessiten obrir la porta per entrar a casa. Entren pel travesser de baix que no està anivellat amb el terra. Ho he vist cada dia des de fa gairebé una setmana, des que el meu cap, sense miraments, em va donar una puntada de peu i em va enviar a casa sense feina.

    La primera nit després de l’acomiadament la vaig dormir al ras. Em vaig despertar amb una ampolla de vi buida a les mans. No vaig adonar-me que estava a un cop de clau de dins de casa. Quan vaig entrar, una ferum molt forta em va mig desvetllar. Hi havia mosques dins el cubell de les escombraries i excrements del gat sobre el marbre de la cuina. Em van venir basques i no vaig arribar a temps al lavabo per vomitar.

    No vaig netejar res fins l’endemà. Em sentia atrapat dins una espiral de pensaments nocius que m’empenyien a abandonar-ho tot. Em preguntava de què serviria endreçar les coses si tot plegat ja era un desgavell. Sense feina ni família la vida no existia, no tenia cap sentit.

    Però aquella fortor em va despertar la ràbia. Em va fer obrir la porta del carrer d’una revolada i d’un cop de peu vaig enviar el cubell  a fora. Vaig posar un drap sota l’aixeta i, fins que va quedar ben estripat, el vaig anar passant d’una banda a l’altra del marbre per a deixar-lo net.

    Vaig necessitar un dia més per ficar-me a la dutxa. I un altre dia per obrir les finestres i ventilar la casa. Els meus sentits es començaven a desencallar L’aire que entrava després d’obrir les finestres m’inflava els pulmons.

    El següent dia vaig fer un ram amb les flors de la mimosa del meu pati i el vaig posar sobre la taula del menjador. El gat em feia moixaines a les cames i em va fer riure amb les seves pessigolles. Vaig decidir que l’endemà aniria a comprar-li un llit nou. Quan el vaig tenir, el vaig posar al costat de la xemeneia i vaig encendre el foc.

    Potser jo era com aquell foc, que sempre tenia caliu. Amb una mica d’empenta podria encendre de nou la meva vida. Per què no?

    Avui arreglaré la porta de l’entrada, que faci goig, que no s’hi pugui escolar res més que la claror del dia. Demà a trenc d’alba sortiré a buscar feina.