63. El Crit de tots

Des que vaig estudiar la primera llicó d’historia de l’Art a l’institut que m’agrada El Crit d’Edvard Munch. Poques obres d’art m’han deixat amb els ulls obert com olles. Recordo el llibre de text de l’assignatura. Aquest quadre estava en una fotografia petita a dalt de tot a la dreta d’una página.

Em va sobtar veure una cara tant espantada i em va fascinar descobrir com, dibuixant linies rectes i corbes i aparentment poca cosa més, es podia aconseguir un rostre que dóna tanta informació, com si realment fos un ésser amb entitat pròpia i de debó espantat.

La inspiració per aquest quadre sembla ser que és la mateixa vida atormentada del propi pintor. Fins a quatre versions en va fer. És apassionant llegir-ne la vida i la historia que el va portar a pintar-lo.

En un viatge a Oslo vaig tenir la oportunitat de visitar el museu on hi ha exposada aquesta obra. És un museu modest, amagat en un carrer no massa concorregut. El quadre està en una sala, protegit per un vidre. Com les grans obres d’art. Davant el quadre hi ha un tamboret on et pots asseure i contemplar l’obra. M’hi vaig asseure i vaig quedar-me observant el quadre fascinada durant molta estona.

Hi ha coses que no tenen explicació.

Potser ara tots tenim quelcom per cridar.

63 dies de confinament. Desescalant.

Deia Kyoichi Katayama: ” L’home començà a dirigir els seus ulls al cel sense cap propòsit determinat. Potser ho fes quan començà a pensar en el futur, en els seus desitjos, en els seus somnis”