Acabo de veure la Lady Gaga en pijama pel meu menjador?

–Com estàs? Em fa il·lusió veure’t.
–Puc entrar?
–I tant que si. Passa, entra. Vols prendre alguna cosa? Com et va la vida? Vols…
–Tot bé, tot bé. M’estic adaptant poc a poc. La nostra separació m’ha costat, ja ho saps.
–No va ser una decisió fàcil. Ens ha costat a totes dues. Però hem de continuar endavant.
–Tens raó. No he dit res. Està superat. Ara només passava per aquí de visita i tenia ganes de veure’t i saludar-te. Aviat sortirà l’avió. Mmm… portes el perfum que et vaig regalar.
–Mmm… potser si. No… no m’hi he fixat. Això… Et prepararé alguna cosa. Vine. La farem petar com en els vells temps, eh. Què m’expliques?
–Tens la casa molt bonica. La cuides molt bé. Encara conserves les nostres fotos.
–És clar que si. Formes part de la meva vida.
–Acabo de veure la Lady Gaga en pijama pel meu menjador?
–Mmm…. És la meva estilista. Ara és el meu menjador, recorda-ho.  
–Encara el paguem a mitges. Així que vull saber què hi fa aquest maniquí a casa meva. Està entrant a la meva habitació?
–S’està pintant les ungles. Vols prendre alguna cosa o no? Un cafè ? o millor un tè?
–Que s’està pintant les ungles?
–Són precioses. Ho vols veure? És maquilladora professional. És una gran artista. Fa autèntiques meravelles amb l’esmalt. Vols que li digui que et pinti les teves ungles?  Spresso sense sucre o roiboss? No sé què m’has dit? Dóna’m la jaqueta. La deixaré al penjador. Seu. Vols que anem a la terrassa?
–M’ho expliques tu sola o t’ho arrenco de la boca?
–Mmm… fa poc que s’ha divorciat i no té on anar. Li he llogat la teva habitació. Ja fa moltes setmanes que has marxat de casa i jo necessito ajuda econòmica. Aquesta noia és preciosa, molt treballadora i bona pagadora. No m’importa res més.
–No cal que ho juris. Ja t’has oblidat de mi.
–He passat pàgina. Et recordo que la nostra relació no funcionava. I les dues hi vam estar d’acord. Tu vas decidir marxar. Si no, hauria marxat jo.
–Has passat pàgina i llibre sencer. M’has canviat per una dona més jove, més guapa, més sofisticada i amb la closca buida. Com tu, vaja.
–Amb la closca buida? A tu què t’agafa, ara? No t’has pres la pastilla avui? Millor un cafè no, doncs. Et preparo una camamilla. Vine, anem a fora. Estarem més còmodes. 
–Ja hi tornem amb la pastilla. Per això m’empenys cap a fora? Tens por que perdi el cap i et trenqui algun moble? Això només va passar una vegada. No seràs capaç d’oblidar-ho mai? Et penses que estic sonada? O què? Et penses que em posaré gelosa perquè tinguis una barbie pintant-se les grapes i dormint al meu llit? Segur que ronca, la molt porca.
–Ja n’hi ha prou. Val més que te’n vagis. Té. Agafa el jersei. La jaqueta. L’abric. El que sigui. Agafa-ho i vés.
–I a sobre tens el descaro de fer-me fora de casa meva. No t’ho pensis pas. Que se’n vagi ella, que és la que s’ha ficat aquí sense el meu permís. Jo no passo la porta.
–Molt bé. Pren una camamilla i després te’n vas , d’acord? Estigues tranquil·la. Calma’t. Has vingut sola?
–Si. Jo no t’he canviat per una altra com ho has fet tu.
–Jo no t’he canviat per ningú. Aquesta noia és només una inquilina.
–Ara en diuen inquilina. Quina barra. Ni un merdòs període de dol no m’has fet.
–Estàs desvariant. Deixa la camamilla i marxa. No cal que ho allarguem més. Estic contenta d’haver-te vist. Ja ens trucarem.
–De cap manera.
–Però què fas?
–No res. Vull el que és meu.
–Si vols parlar, parlem, però deixa el ganivet sobre la taula. M’estàs espantant.
–No t’espantis. Saps que no et faria cap mal si no fos pel teu bé.
–Però què dius?
–Si no ets meva, no pots ser de ningú.
–Dius bajanades. No perdis el nord. La ràbia no et deixa raonar.
–Calla!
–…
–Si aquesta no pot ser casa nostra, doncs que sigui el nostre mausoleu.