Hem anat a veure a la Iaia

Fa unes quantes setmanes que la Iaia viu al Mirador del Puigsacalm i encara no l’havia anat a veure. Fins avui. Aquella ànsia que feia.

Perdoneu, us he de dir una cosa abans de seguir amb el relat, que no vull enganyar ni confondre al lector. La Iaia no és la meva iaia.

La Iaia és una senyora gran de qui he sigut veïna tota la vida. Té noranta molts anys de saviesa acumulats en un cor gegant, unes mans blanques i ossudes i uns ulls blaus i clars com l’aigua més cristal·lina. Fa unes setmanes el seu cosset petit i prim va caure a terra. Ella, però, valenta com ha sigut sempre, va superar amb bona nota una excursió al quiròfan. Amb el fèmur arreglat, tot i que, segons les seves paraules, aquesta cama ja no la segueix, i després d’una temporada a l’hospital, ja podia tornar a casa.

Tornar a les quatre parets de tota la vida no era possible. No cal que ho justifiqui, només creieu-me si us dic que no és cap excusa.

Els seus nets, que en té tants com cinc, estimen la Iaia fins al cel i més amunt. Entre tots van prendre la millor decisió de totes. Que la Iaia visqui al Mirador. Aquesta residència de gent gran és a dos minuts de casa i, com molt bé diu el seu nom i podeu veure a la fotografia, té unes vistes espectaculars al Puigsacalm i a Santa Magdalena. La Iaia m’ho ha ensenyat i em deia, te’n recordes de quan anàvem a caminar?

Estava la Iaia tan contenta de la visita que ha parlat i parlat i parlat sense parar. De tant en tant es quedava calladeta, et clavava els ulls i somreia. Estic molt bé aquí, deia. Ens cuiden molt bé. El menjar és molt bo. Ens donen un vas de llet calenta i melindros per esmorzar. Estem calents. Cada tarda ens posen una pel·lícula i sempre hi ha molta gent aquí. Veus aquesta butaca? S’estira i hi pots estirar les cames. Tot això explicava la Iaia contenta i agraïda.

Sabeu allò que la majoria de la gent aprenem només a cops de pal? Allò de saber apreciar les coses petites? Allò de “no sabem el que tenim fins que ho hem perdut”? Doncs escoltant la Iaia he entès que ella sí que és sàvia. Ella sí que sap quin valor tenen les coses més petites. No ho ha après ara, ho ha sabut sempre.

Per això m’agraden tant les persones grans.

La Iaia continua parlant: El nen em ve a veure cada dia i em diu que li sap tant de greu que estigui aquí – encara diu la Iaia. El nen té tres fills i molta feina i jo aquí hi estic la mar de bé – continua. M’agradaria que estigués tranquil de veritat, que és el millor per mi i estic molt bé. ( Ho diu amb un somriure dels de debó) .

La Magda i L’Elena també sempre són aquí i em porten a passeig fins a sota la Cau! – diu. La Ceci i la Glòria també tan enfeinades i amb la mainada, però sempre venen. Segur que avui vindran. Sempre ve gent. Aquí hi ha molta gent. Veus aquelles taules d’allà? – em diu assenyalant unes taules llargues plenes de quaderns i llapisseres – Si volem podem anar a la taula a dibuixar. Jo, amb aquesta cadira, vaig a tot arreu.

Podria continuar explicant com ha anat la trobada amb la Iaia i també hauria de parlar de la tieta Montserrat que també hem aprofitat per visitar-la, i la Carmelita, que avui no l’hem vist, però l’objectiu d’aquesta entrada és constatar la gran feina que fan al Mirador i , segurament, a moltes més residències de gent gran.

Constatar també que la Iaia està bé. Està molt maca, la carona rosada i saludable. De fet, la tieta Montserrat diu que s’ha engreixat des que viu al Mirador. Té raó.

Constatar finalment que els seus nets, que són veïns i amics meus de tota la vida, són persones excepcionals. Si llegissin això els diria que estiguin tranquils. Que són un exemple a seguir. Poden sentir-se feliços.

Ja ho deia Aristòtil temps enllà  “La veritable felicitat consisteix a fer el bé.”