la faula d’en Biel
reescriptura d’una faula d’Isop
Avui, tan bon punt m’assec a taula ja he notat que se m’acostaven els tres alumnes més temuts de l’institut. Tinc dotze anys i és el meu primer curs en aquest centre. Sóc molt tímid i encara no he fet amics. El triumvirat del terror entra al menjador a punt per atacar-me.
El primer a entrar és l’Arnau, seguit d’en Bernat i en Carles. Arnau és el guapo oficial de l’institut i el líder innat del grup. Sense els altres ell no és ningú. El que l’Arnau diu ho acaten tots, i és que en Bernat i en Carles tenen altres qualitats que supleixen la seva falta de personalitat. En Bernat, per exemple, és fill de pares rics i tot ho compra, fins i tot els amics i en Carles només sap encistellar pilotes però per ell és suficient per tenir tothom als seus peus.
-Aparta’t que aquí vull que s’hi assegui en Bernat – em diu l’Arnau amb altivesa, acompanyant les seves paraules amb un cop de colze.
Respiro fondo i decidit a plantar cara a tot i a tots, trec l’artilleria pesant intentant que no es noti com em tremola la veu.
-De debò vols que segui aquí en Bernat? – li contesto – El que fa apostes amb en Carles a veure quan es morirà el teu germanet malalt perquè és una molèstia per vosaltres?
– -No diguis mentides – respon en Bernat, amb la cara encesa i sense saber on posar els ulls. Comença a suar.
-Que no digui mentides? Millor no les diguis tu. – giro la meva mirada cap a ell amb calma, com si no passés res – Si els teus amics sabessin que els teus pares no tenen ni la meitat de la meitat dels diners que dius, perquè estan arruïnats – aquí hi poso molt d’èmfasi – segur que no et preocuparien tant segons quines mentides. Oi?
-Com dius?? – Ara el que reacciona és en Carles. L’Arnau, mentrestant, segueix petrificat des del començament.
-I Tu Carles, val més que no diguis res, si no en vols sortir encara més malparat. Segons el que va escampant l’Arnau per l’institut, tu no ets bo per res, ni per encistellar, perquè fas servir pilotes trucades. Ets ben poca cosa, no es pot esperar més de tu, tothom ho sap.
No sé si ha sigut la meva empenta o l’efecte sorpresa de tantes revelacions, el cas és que després d’una bona baralla entre ells, cada un ha marxat pel seu cantó i, n’estic molt segur, a mi ja no em molestaran mai més.
