94. Epístola

Després de llegir amb atenció l’epístola d’en Ricard he observat unes quantes coses que m’han semblat molt interessants.

Per cert, espero que estiguis al banc de la porta de l’escola, Ricard, i que estiguis content i animat davant d’un bon dia com el d’avui.

Si no et fa res, aprofito per comentar algunes coses de les que vaig llegir en la teva entrada de l’altre dia.

La primera cosa que em va fer molta gràcia de la teva epístola va ser ( i segur que això ens passa a tots) , l’habilitat innata que tenim per confondre blau per verd, white per blue i noranta nou per cent-un. Com diria la meva companya del grup de meditació: “la ment ens enganya” i ho fa tant bé que ens creiem que és cosa nostra. En fi, que confusions d’aquestes em sembla que tots en tenim i no és res de l’altra món. Al menys a mi no em preocupen gens.

Jo, personalment, tinc l’habilitat ( i ja ho dic amb ironia ) de perdre les claus a cada moment. Puc perdre les claus i també el moneder; i la la targeta de crèdit i el dni i, de fet, qualsevol cosa que pugui ser susceptible de ser perduda. Sóc molt bona perdent coses, que més tard o més d’hora acabo trobant. Penso que potser és degut a que vaig per la vida amb el cap massa ple de coses i no paro prou atenció al moment present.

També en sé molt de perdre’m per la ciutat. Fins i tot amb el gps sóc capaç de despistar-me i anar a parar a la punta oposada del meu destí. El que té de bo això és que acabo coneixent carrers i racons que , d’altra manera, si no m’hagués perdut, no hauria conegut mai. Anar amb mi a Barcelona, per exemple, és anar a l’ aventura. Extensible a qualsevol ciutat del món que hagi visitat. Em perdo, però sempre acabo arribant a port.

Una altra tema amb el que em vaig identificar en l’epístola va arribar-me en forma de frase sonora : ” estic tocat per un toc”. De seguida vaig pensar: doncs jo també. Res que sigui de l’altre món: simplement necessito tenir cada cosa al seu lloc, ni un centímetre més a l’esquerra ni més a la dreta. Si les coses del meu entorn estan ordenades, el meu cap també. I una altra curiositat: necessito treure la pols de la tauleta de nit abans d’anar a dormir.

M’agrada la definició que en fas de “toc de baixa intensitat”. Ara em quedo més tranquil·la amb mi mateixa pensant que els meus tocs són només toquets 🙂

De l’escola en guardo bon record d’alguns dels mestres que vaig tenir. La senyoreta Catalina, per exemple. Sempre en guardaré un bon record perquè és qui em va ensenyar a llegir i a escriure. Era una mestra exigent i ens feia anar a tots drets com un pal. La vaig tenir de professora el primer any d’escola ( el primer curs de parvulari, pàrvuls en dèiem) i a segon d’EGB. Encara ara ens saludem si coincidim pel carrer. L’aprecio molt.

Pel que fa al tema educatiu, aqui si que hi trobo diferències. El meu professor de música no era dolentot com el teu mestre d’escola. En Josep Maria era un bon professor, sempre duia els dits bruts de guix blanc i era un gran apassionat de la música. Em sabia motivar i queda clar que em perdonava el fet d’embrutar els llibres 🙂

De petita vaig ser bona estudiant també, de les que treia bones notes i mai no en tenia prou. Encara ara arrossego aquesta elevada autoexigència. Al menys a la feina. Aquí no tant. Jo sóc una mica més jove i la generació de professors que em va tocar ja era una mica diferent. Déu ni do amb el que expliques!

En fi. He de dir que, com sempre, passo bones estones llegint al Mussol i les seves històries que , just pel fet de no ser inventades fa que siguin tan especials i de les que es pot aprendre molt. Moltes gràcies!

94 dies. Desescalant. Compte enrera. Bon dia per tothom.

Diu John Dewey “L’educació no és la preparació per la vida. L’educació és la vida en si mateixa”