Fets casuals i no tan casuals

He de confessar i confesso que els últims dies he entrat amb la intenció d’escriure una mica i m’he fet enrere. Sense anar més lluny, l’últim intent l’he fet fa unes hores. He vist la pàgina massa en blanc i sense pensar-ho massa, l’he tancada.

Tan sols fa una estona, unes amigues, les princeses i reines M d’aquest blog, m’han tocat la cresta. Què és això de no escriure? Que m’espiaven? – he pensat … – De seguida he tornat a entrar i li he plantat cara a la pàgina en blanc. Per si de cas.

De fet, podria explicar un munt de coses “random” sense més ni més . Per exemple: avui he rebut un mail d’un comercial amb el que hem treballat molts anys. Resulta que ha canviat de feina i , més enllà d’enviar el mail de comiat formal als seus clients, també s’ha volgut acomiadar de mi de manera més personal. M’ha fet il·lusió. Feia temps que no pensava en ell fins fa dos dies que hi vaig pensar a resultes d’un encadenament de converses que em van portar fins a cal metge, que té una consulta a Montcada que és on aquesta persona treballava fins fa poc pel que sembla.

Un altre fet casual ocorregut diumenge passat em va posar a les mans un quadern d’exercicis de francès que tenia la meva mare quan era petita i vaig pensar de seguida en el Senyor Poblet i les seves classes de francès.

I un altre fet, però aquest ja no és casual, em va dur a un lloc fred i ara estic refredada. Tinc el nas enfadat i em reclama una mica d’atenció.

Entre una cosa i l’altra, el conte pel meu nebot va avançant. Avia estaran els dibuixos acabats i podré començar a pensar en quina forma i format li donaré.

Gràcies M’s. Gràcies tots. Cuidem-nos molt i molt.

Deia Henry Miller “El nostre destí mai no és un lloc, sinó una nova forma de veure les coses”