Anem a voltar el globus

Aquest últim cap de setmana de juliol és l’inici de vacances per moltes persones. Per altres potser és el final d’unes vacances ben gaudides i, per uns altres aquest cap de setmana no suposa ni una cosa ni l’altra. Sigui com sigui, arreu es respira estiu, calor, xancletes, cabells molls i cervesetes.

En el meu cas jo ni estic de tornada ni estic de sortida. Al menys de moment. Ep, les meves vacances les guadiré després de l’estiu.

Mentrestant, però, no em vull quedar amb les ganes de voltar món! Per sort, i ara robo unes paraules de Pema Chodron que he llegit aquest matí. ” Les nostres circumstàncies presents son més aviat rares, és molt més fàcil que poguem néixer com a insectes, peixos o éssers humans sense cap mena de recurs “, així que decideixo disfrutar de cada instant, conscient com soc de com n’és de valuosa cada experiència viscuda.

Avui viatjo sense sortir de casa, i ho faig a través dels quadres que decoren les parets que guarden tots els meus secrets.

A sobre el sofà hi ha un quadre de Nova York. Times Square en estat apocalíptic. Diu en Rafa que aquest quadre es mereix un post sencer. Te raó.

A la cuina un quadre, pintat a l’oli per la mare. És un bosc d’arbres alts i prims que ben bé podria ser la Fageda d’en Jordà ( Recomano visitar-la en temporada baixa, quan hi ha poca gent i, per tant, poca contaminació acústica. )Aquest cop ho dic jo mateixa, la Fageda mereix un post a part.

El menjador està presidit per Pellosjarvi, un racó del que ja n’he parlat anteriorment.

Aquest quadre és la reproducció d’una fotografia feta en un viatge que va suposar tot un descobriment. Han passat ja una colla d’anys i espero poder-hi tornar de nou més endavant. No hi ha dos sense tres, diuen… Val a dir, que fent el recorregut per casa, he comptat fins a tres fotografies més de Finlàndia repartides per diverses estances, però avui la cosa va de quadres.

Seguim pel passadis. Aquí hi tenim dos quadres. Un d’ells en realitat és un puzzle. Una fotografia del meu carrer. L’altre és aquest:

Un quadre de la mateixa artista que els dos quadres anteriors: ma mare 🙂 Aques cop reprodueix una fotografia del Cañon del Sumidero a Chiapas ( Mèxic). Per casa hi ha més objectes que em recorden que aquest país de l’altra banda de l’oceà em té el cor robat.

Ara ens queden un parell d’habitacions, en una hi ha dos quadres de paisatges sense nom que ben bé podrien ser de qualsevol racó del món, o del meu poble o del teu . Tardor i hivern. Els dos em transmeten aire fresc i m’eixamplen els pulmons.

Per acabar, queda el quadre de l’habitació del mig. Una altra reproducció d’una fotografia feta al sud d’Alemanya. Aquest cop el pintor és el meu germà i tots dos estàvem darrera la càmara en el moment en que es va inmortalitzar la imatge.

Deixo dit aqui, que consti en acta, que els meus gens no han heretat el talent artístic del meu germà i la meva mare. De pintar no en tinc ni idea. A mi les teles blanques m’inspiren gargots!

Us n’heu adonat que, sense sortir de casa, hem fet una bon recorregut pel globus terraqui? Ens queda moltíssim més per conèixer encara i crec que si deixo de mirar les parets i trec el cap per la finestra trobaré paisatges preciosos i , encara més, si surto de casa i m’endinso dins els paisatges que em mostren les finestres descobriré un munt de vides i històries fabuloses.

M’en vaig a donar un tomb, a veure què m’explica aquest capvespre. Després, tornaré a casa contenta. Que com a casa, enlloc.