No passa res

L’agulla està una mica gastada. La col·loco a la segona pista del vinil i sonen les notes inicials d’un saxo tenor. El plat gira i gira i s ‘hi afegeixen la trompeta i el contrabaix. El cor em comença a bategar molt de pressa. Els meus dits estan a punt.

Encara estic nerviós. L’adrenalina no m’ha abandonat des dels fets d’ahir a la nit. No vaig ser prou curós. Tinc el dit petit de la mà esquerra inflat i un truc fort a l’esquena que no em deixa respirar bé. Però ningú no ha de sospitar res.

Jo no ho volia fer. O això és el que penso. Maleït siga. Ho vaig endreçar tot i vaig deixar-ho tal i com ho havia trobat. Entre empentes i cops em vaig regirar el dit en el pitjor moment. Soc un pianista reconegut, on tenia el cap quan vaig fer el que vaig fer anit?

Concentra’t, em dic a mi mateix. M’assec bé a la banqueta amb l’esquena recta, amagant un gest de dolor que reprimeixo com puc. Fixo la vista a la partitura i poso cada dit sobre la tecla corresponent, donant forma al primer de molts acords que toco amb el piano i sonen per damunt de la música enllaunada.

Els dits empenyen les tecles que percudeixen les cordes amb intensitats diferents, transmetent unes vibracions suaus i intenses alhora, volent expressar
la dolçor i la determinació de la melodia.

És el que té la música, que em permet evadir-me. Però les imatges em venen al cap una i una altra vegada, com un malson. A aquestes alçades d’hivern a cap hora ja és fosc i ahir, quan vaig sortir del conservatori, només pensava en arribar a casa i continuar assajant. L’aire gèlid i el sol amagat no convidaven a passejar pel carrer. Havia d’acabar les correccions a la partitura abans del concert de demà.

Sense més ni més em vaig topar amb ell. Primer vaig pensar que era un munt de brossa que algú havia abandonat a la vorera, però sota aquells pilons de mantes i cartrons bruts i amagats hi havia alguna cosa que es movia.

No m’ho vaig pensar dues vegades i d’una puntada de peu vaig intentar apartar tot allò del meu pas. Una reacció instintiva fa que el meu peu dret trepitgi amb força el pedal amplificador del piano al ritme que marca la partitura. S’escampa el so arreu fent que topi amb els cartrons d’ous que cobreixen les parets de la sala d’estudi de l’àtic del meu edifici. La sonoritat no és la mateixa de la sala de concerts però s’hi assimila molt. Aquí puc tocar tant fort com vulgui, ningú no em sentirà.

Aquest és l’últim assaig i encara no és perfecte. He de parar al cinquè compàs. Agafo el llapis del faristol que aguanta la partitura i amb la goma del capdamunt esborro l’acord i l’escric de nou en la versió menor. Li dono un caire un mica més apagat per empènyer la peça cap a tons majors just quan la lletra de la cançó demana volar cap a la lluna. El saxo interpreta la melodia igual com ho faria la millor de les veus femenines. No li calen les paraules.

La lluna. La mateixa que ahir brillava plena intentant sobresortir entre uns núvols fins que la tapaven i no la deixaven lluir-se del tot. Aquella era tota la llum que hi havia al carrer. La farola de davant el caixer automàtic estava fosa. Per això no el vaig veure. Imagino que estava dormint i el vaig despertar amb la puntada de peu.

Es va desabrigar d’una revolada i em vaig apartar una mica espantat topant amb la farola. Desprenia una ferum que ofenia. Ves a saber si s’havia dutxat mai en els darrers mesos. Duia una barba llarga i descuidada i als racons de la cara on no hi havia pèl hi tenia unes crostes que no eren altra cosa que brutícia acumulada. La melena esgarriada li arribava a l’alçada de les espatlles.

Va alçar els braços ensenyant unes mans ennegrides amb les ungles llargues i brutes. Amb una veu fosca i forta va començar a escopir improperis.

Semblava que s’havia obert l’aixeta dels barbarismes i no hi havia manera de tancar-la. Els dos ens havíem espantat l’un amb l’altra. I ja hi vam ser. Es va aixecar i em va seguir uns metres caminant fent tentines. L’alè li pudia a vi ranci. Jo intentava fugir d’ell però em va atrapar de seguida.

Començo de nou. Agulla a la segona pista i el saxo es posa a treballar. El cor batega fort, els dits col·locats al mig del piano La cadència dels acords i arpegis és perfecta, ara si.

El sol que entra per la finestra projecta un raig de llum sobre les octaves més agudes del piano just quan hi apropo la mà dreta per encarar els acords finals amb molta força.

Aquesta vegada, quan acabo de tocar al mateix temps que el vinil calla, no em molesta sentir el crepiteig del foc a terra. Li dóna una continuïtat a la peça i fa que vulgui reescriure els últims compassos imparells per incloure algun pizzicato que li donin més força i més ritme. Respiro fons i escolto amb atenció. Això m’ajuda a calmar-me.

Necessito fregar-me el dit que tinc encara adolorit. Està inflat i la pell d’aquesta zona sembla molt més fina. És de color blau, i morat i fins i tot té un toc de groc i de verd. Aquell home em va agafar amb molta força pel braç i em va girar sense cap dificultat. La seva cara va quedar a dos centímetres de la meva.

Em mantenia agafat el braç i va continuar insultant-me. Estava tant espantat que no vaig adonar-me que un líquid calent em lliscava cames avall. M’havia de defensar. No m’escoltava quan li deia que no volia fer-li cap mal. No m’escoltava i jo cada vegada tenia més por. La suor se’m ficava als ulls i no era capaç d’enfocar la vista enlloc. El cap em donava voltes, em sentia desconcertat.

Descanso uns minuts per calmar la meva respiració. És hora d’escoltar el silenci. Miro per la finestra i veig com el sol s’ha desplaçat una mica cap a l’Oest. La lluna es deixa entreveure darrera la muntanya. A la vorera de davant veig el caixer automàtic amb una cinta impedint l’accés.

Obro la finestra per deixar que l’aire fred entri. Faig que el vinil reinterpreti la peça de nou permetent que la melodia s’escapi a l’exterior de l’estudi.

Prefereixo tancar els ulls i l’escolto com si fos la primera vegada. Les meves mans no poden estar quietes i els dits teclegen l’aire com si volguessin donar veu al piano que ara està reposant.

Afegeixo un tronc a la xemeneia i torno a seure davant el piano. És negre i molt lluent. Amb la tapa oberta, la caixa de ressonància és lliure per escampar els sons arreu. L’aire fred m’acarona la galta i fa que els cabells es gronxin al voltant de l’orella. Em fan pessigolles , no puc evitar somriure. Col·loco la banqueta a la distància adequada i m’assec amb l’esquena ben recta. L’aparença és molt important.

No podia permetre que aquell home em fes mal. Tal i com em tenia agafat i em cridava, tot ell fora de si, m’acabaria estomacant d’un moment a l’altre.

Alguna cosa havia de fer. Havia de pensar ràpid en una solució. No tenia res més que a mi mateix així que vaig defensar-me com vaig poder . Vam estar una bona estona, que a mi se’m va fer molt llarga, intercanviant puntades de peu, cops de puny, empentes i esgarrapades. Només pensava en treure-me’l de sobre.

Em trec els pensaments del cap per un moment. Em concentro de nou per iniciar la interpretació per enèsima vegada. Agulla a la segona pista i som-hi. Després de l’intro del saxo, el contrabaix respon i obre pas a la trompeta. Ara em toca a mi.

Vaig empènyer l’home contra la farola que teníem al costat i es va acabar tot. Vaig sentir un cop sec i va caure a terra. Silenci absolut.

Ho havia de deixar tal i com ho havia trobat tot. Un munt de roba i cartrons en un racó de la vorera, a l’entrada del caixer automàtic. La farola estava fosa. Tot era a les fosques.

Vaig poder continuar caminant com si res no hagués passat. Només em sentia fatigat, em costava respirar i a cada inspiració sentia una fiblada forta a l’esquena. El dit petit de la mà em feia mal. Res més. No havia passat res.

Estic tranquil. A punt d’ arribar al final. Els dits canten i el ritme m’aixeca de la banqueta. Les mans salten d’una banda a l’altra del piano. La trompeta contesta i el contrabaix ens va donant pautes. El saxo ens persegueix. Les meves cordes vocals demanen pas amb força. Fly me to the moon. No ha passat res.