Les paraules tot ho poden

Aquest matí he anat a la llibreria com un cuet. Tenia mitja hora abans no vencés el tiquet de la zona blava i encara havia de fer un altre encàrrec. Amb l’objectiu de quedar-me amb el primer llibre que em caigués a les mans amb pocs minuts en tenia més que de sobres, així que no calia que em preocupés per res.

Quan he sigut davant de la llibreria he llegit el paper que hi havia enganxat a la porta de vidre a una alçada una mica més avall dels meus ulls. Jo sóc molt més alta que la mitjana així que no m’ha vingut de nou haver de baixar la vista. El paper deia que dins la llibreria només hi podien entrar quatre persones. Dins ja n’hi havia dues i davant meu estava entrant un senyor; jo seria la quarta persona. Que bé, ja tinc l’entrada assegurada, he pensat. Un cop dins he vist que hi havia tants llibres que no seria just agafar el primer que veiés sense pensar. Tenia ganes de veure llibres , mirar portades, noms, títols… Volia olorar-los, tocar-los no , he pensat. Em sentia “adrenalítica”, tota emocionada enmig de tants i tants llibres.

Si prenc una expressió que sempre utilitza el meu nebot, he de dir que “el meu cervell m’ha dit” que freni una mica i utilitzi el seny. He somrigut per sota de la mascareta i he demanat consell a la llibretera. Només li he donat un parell d’i indicacions sobre el que m’agrada llegir o si llegeixo poc o molt i de seguida m’ha assenyalat “L’enigma de l’habitació 622”. Primer punt per la llibretera. Aquest ja el tinc. Hem intercanviat impressions sobre la novel·la de Dicker i de seguida m’ha conduit cap a “La trena” de Laetitia Colombani. Segon punt per la llibretera. Aquest l’he llegit durant el confinament.

Si vols, et puc recomanar l’últim de Murakami, em diu. Tercer punt per ella. Renoi amb la llibretera. Els de Murakami els he llegit gairebé tots i no l’he mencionat en les indicacions que m’ha demanat al principi. He pensat que aquesta llibretera és tan bona com el millor dels psicoanalistes. Quina bona punteria. A veure quin seria el següent llibre que m’assenyalaria. Ja tenia curiositat.

Se n’ha anat de dret al llibre d’ Irene Solà. Me’l quedo. Si vols te n’ensenyo algun altre. No cal, li he dit. Tens bon ull. M’ha dit que és un llibre que requereix concentració, no és una lectura d’estiu. Això per una banda m’ha fet enrere perquè estic peix en això de la concentració. No és el meu fort últimament Per altra banda, m’ha servit d’empenta. Si m’hi he de concentrar, m’esforçaré o potser m’hi endinsaré sense adonar-me’n. Qui ho sap. Les paraules tot ho poden.

M’ha explicat la llibretera que cada capítol del llibre està narrat per un personatge diferent i que és el propi lector que ha d’endevinar qui és en cada ocasió.

Ja l’he començat a llegir i promet. Molt. Aquí una de les frases inicials: ” Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. “