93. Si tot va bé

Ahir diumenge començava la última setmana d’estat d’alarma. Fa dies vaig comptar els dies que faltaven i no sé per quina raó vaig calcular que l’últim dia d’estat d’alarma seria el 101; ara torno a comptar i només arribo a noranta-nou. Em fa ballar el cap i em fa gràcia. Deu ser una confusió de l’estil black&white / black&blue 🙂

Ben mirat, no té cap importància el número. El que si que importa és que arribem a bon port i de la millor manera possible.

Pensant en el cap de setmana, que rodó que va sortir. Ahir al matí vam anar a la Font a buscar aigua. La Font de la Clapera, que el mes de novembre passat va deixar de donar-nos aigua, ara torna a rajar en abundància. El passeig fins a la font és preciós, les cases, els camps, les muntanyes i el blau del cel construeixen una magnífica obra d’art de la Naturalesa.

La tarda la vam compartir amb la Montse , en Quim, les nenes, els avis i en Jordi i l’Ester. Vam anar a casa seva per ajudar a muntar un tendal i vam fer la última videoconferència familiar. Vam jugar a la Quina d’en Jan i ens vam divertir molt. Es nota que la nova normalitat està molt a prop. De tota manera, la prudència no s’ha de perdre.

No us passa a vegades que quan les coses bones s’encadenen una rera l’altra, sembla que no pugui ser? Que sigui una bonança abans de la tempesta?

L’altre dia a la feina ( nosaltres treballem des de casa ) hi havia molt silenci. El mail estava quiet, els xats amb els companys estaven silenciosos, el telèfon de la feina no treia fum… Alguna cosa estranya estava passant. Vaig buscar pel xat a una companya i li vaig preguntar si anava tot bé, que hi havia molt silenci. Ella va tenir la mateixa reacció que jo. També sentia massa silenci. Massa bonança.

Però resulta que tot anava bé. Ja està. Estàvem patint per res.

A vegades ens recargolem massa i hauriem de disfrutar més de l’ARA. Esser-ne més conscients.

93 dies. Desescalant. Tot va bé. Ara.

Deia Victor Hugo “Aprendre a llegir és com encendre un foc, i cada paraula que es deletreja, una espurna”.