Cinc minuts en quinze ratlles*

*( aquest post fa un munt de dies que estava a l’apartat de “borradors”……)

Primer spoiler: no van ser cinc minuts tot i que l’estona es va fer igual de curta. Segon spoiler: no seran quinze linies i no sóc jo qui ho pronostico, ja m’ho va dir el Ricard i molt em temo que tenia raó.

Amb la tonteria ja n’he gastat més de dues. Som-hi, va , que estic rovellada.

Han sigut uns quants mesos sense passar per aqui. La meva mare ja està més que recuperada de la trencadissa de costelles amb la que va inaugurar l’any. Jo ja m’he atrevit a treure les notificacions sonores dels seus missatges al meu telèfon ( el “per si de cas necessita alguna cosa” ) , tot i que ara els meus ulls han aguditzat la visió lateral i si el telèfon, que el tinc a prop mentre treballo, fa pampallugues és perquè tinc una trucada perduda seva. Només em truca ella, tothom qui em coneix sap que sóc un cas perdut. No presto atenció al telèfon, i per si no fos suficient, el tinc sempre en silenci perquè no m’agrada sentir-lo.

Ara bé, si espero notícies d’algú, aleshores si que estic al cas. Dijous passat, per exemple, esperava tenir notícies del Mussol donat que el dia abans havia escrit en el seu blog que , amb els caminaires d’Aqualata, vindrien al poble a coneixer el Racó del Grau i es quedarien a dinar. La meva resposta va ser ràpida.

Fa falta un tercer spoiler? 😀

Així doncs, a les set del matí del dijous, quan vaig arribar a la feina, ja em vaig trobar un missatge seu en el que proposava trobar-nos havent dinat.

La resta del matí d’aquell dijous, doncs, a excepció d’una espiada més al telèfon, vaig estar molt concentrada a la feina. Aquesta feina em fa pensar molt i estudiar força també, així que, entre una cosa i l’altra, el matí em va passar volant i a les dues de la tarda ja era a casa.

La mare i jo vam dinar a ca l’Esteve. En acabat i un cop a casa, vaig haver d’obrir el portàtil per resoldre uns assumptes pendents que no havia pogut enllestir al matí. Mentrestant vaig tornar a mirar el telèfon per si tenia alguna noticia del meu amic aqualatí. He de dir que tinc bon instint perquè feia només tres minuts que m’havia entrat un missatge. Ja havien dinat i venien tots cap al meu carrer.

No sé si li vaig dir, si no, ho sabrà ara, que vaig sortir de seguida, pensant que potser en aquells tres minuts ja els veuria al cap del carrer. Però encara no. Vaig entrar a casa de nou per beure un got d’aigua i vaig sortir per la porta del garatge pensant que els esperaria asseguda al banc que tenim a fora de casa. No va fer falta, en aquella estona ja havien arribat.

Si voleu saber com va anar, el Ricard ho explica molt bé aqui. Jo només puc afegir que em va fer molta il·lusió veure’l a ell i a tots els seus companys. Va ser una estona plena de camins, excursions, traçats, plans, fotos i històries. Em vaig quedar amb ganes de més. Això si, em van dir que si tornaven m’ho dirien. Així que espero que , d’entre les quatre-centes excursions que tenen pendents de fer, alguna torni a passar prop de casa.

Moltes gràcies a tots, de debó. Gràcies també per posar-me deures.

Deia Francis Bacon: ” La millor part de la bellesa és aquella que cap imatge pot expressar”