71. Les galetes que curen

Aquestes galetes de crema són la meva medicina emocional. La mare les fa de tant en tant, quan sap que les necessito. Quan les veig a taula sempre em poso contenta: m’emociono, m’entra la gana quan crec que estic tipa, em marxa el dolor, em poso a riure … m’alegren el dia, la nit, la tarda, la setmana sencera. M’encanten.

Ahir al vespre en va fer perquè sabia que necessitava treure tota l’emoció que haviem viscut durant el dia, i és que ahir, per primera vegada des de l’inici del confinament, ens vam retrobar amb el meu germà, la Gemma i en Jan.

Abans del confinament ens veiem sempre: el petit venia a casa l’àvia a dinar un parell de dies a la setmana; el meu germà i jo dinàvem junts amb la mare molt sovint; a la Gemma la vèiem quan venia a buscar a en Jan i tots junts compartíem festes, àpats, caps de setmana, excursions, …

Però, com ens ha passat a tots, o si més no , a la majoria, aquesta pandèmia ens va confinar cadascú a casa seva i hem estat setanta dies sense poder-nos abraçar.

Així que el dia d’ahir va ser excel·lent: vam dinar junts, vam abraçar-nos, vam jugar, vam ballar, vam fer jocs de màgia i vam explicar acudits. Va ser fantàstic.

Però no va ser fins al vespre, quan ja érem a casa de nou, quan vaig començar a processar el dia viscut. Em sentia extranya, emocionada però sense entendre gaire el que havia passat: per fi ens haviem vist. Tots portàvem mascaretes, semblava que estàvem en una pel·lícula, que allò no era real. Mirava les fotos i pensava que els havia enyorat moltíssim. Se’ns veia als ulls que tots ens havíem trobat a faltar.

Pensava també en els nebots que viuen més lluny: la Carla i en Marco. Pensava en la Clàudia i la Júlia i en Marc. Pensava en les ganes que tinc de veure’ls a tots.

Quan a l’hora de sopar la mare va posar a taula les galetes de crema em vaig posar a plorar com una magdalena.

71 dies. Desescalant . Disfrutant de les coses petites.

Diu Joaquin Sabina: ” Ballar és sominar amb els peus “