Encara que hi hagi menys flors als balcons

Molt sovint he parlat del meu petit poble. De com n’és de bonic i tranquil.

Últimament , però, el veig diferent a com l ‘he conegut sempre. El veig diferent perquè hi ha moltes portes tancades i no hi ha tantes flors als balcons.

Quan no veig a la iaia al balcó, ni a en Joan regant el jardí de l’església, ni a en Neli prenent la fresca ni a l’Antonio passant amb la bici… penso que alguna cosa està canviant.
Però no és el poble. Sóc jo ! Som les persones les que canviem i fem que el poble sigui diferent.

Ara entenc que un poble no mor mai mentre la seva gent li doni vida.

Encara que hi hagi menys flors als balcons aquest Nadal passat hi va haver una representació de Pastorets interpretada per la generació més nova del poble amb música en viu gràcies a les boniques veus del Cor del poble. Va ser molt, molt bonic.

Encara que hi hagi menys flors als balcons, el dia de la Festa Major es va engalanar la plaça del poble amb banderes cosides per les veïnes.

Encara que hi hagi menys flors als balcons, els diumenges el local social s’omple de grans i petits per jugar a jocs de taula, aprendre a fer ganxet i a fer petar la xerrada.

Encara que hi hagi menys flors als balcons, el poble respira perquè té uns pulmons sans, inflats per la gent que hi viu, pels que hi han viscut, pels que el visiten i pels que han marxat havent deixat una empremta forta.

Un poble el fa la seva gent. No hi ha secret. Tal com el sol surt cada dia.