-
Encara que hi hagi menys flors als balcons
Molt sovint he parlat del meu petit poble. De com n’és de bonic i tranquil.
Últimament , però, el veig diferent a com l ‘he conegut sempre. El veig diferent perquè hi ha moltes portes tancades i no hi ha tantes flors als balcons.
Quan no veig a la iaia al balcó, ni a en Joan regant el jardí de l’església, ni a en Neli prenent la fresca ni a l’Antonio passant amb la bici… penso que alguna cosa està canviant.
Però no és el poble. Sóc jo ! Som les persones les que canviem i fem que el poble sigui diferent.
Ara entenc que un poble no mor mai mentre la seva gent li doni vida.
Encara que hi hagi menys flors als balcons aquest Nadal passat hi va haver una representació de Pastorets interpretada per la generació més nova del poble amb música en viu gràcies a les boniques veus del Cor del poble. Va ser molt, molt bonic.
Encara que hi hagi menys flors als balcons, el dia de la Festa Major es va engalanar la plaça del poble amb banderes cosides per les veïnes.
Encara que hi hagi menys flors als balcons, els diumenges el local social s’omple de grans i petits per jugar a jocs de taula, aprendre a fer ganxet i a fer petar la xerrada.
Encara que hi hagi menys flors als balcons, el poble respira perquè té uns pulmons sans, inflats per la gent que hi viu, pels que hi han viscut, pels que el visiten i pels que han marxat havent deixat una empremta forta.
Un poble el fa la seva gent. No hi ha secret. Tal com el sol surt cada dia.Deia Albert Einstein :»L’ahir és per aprendre, l’avui és per viure, el demà és per somiar»
-
74. El meu poble
Els Hostalets de Bas https://www.instagram.com/vinealshostalets/ El meu poble és petit, florit i molt bonic, igual com la seva gent.
Es coneix com la petita Suïssa catalana pel goig dels seus balcons i el verd dels camps.
Una Plaça Major, uns quants carrers ( tots ells preciosos i amb personalitat) una fleca de les de tota la vida amb forn de llenya, uns quants restaurants, la botiga de la plaça, un grapat de fonts, camins i rutes de senderisme… Tot plegat, junt amb tots els veïns, tant castanyes com moniatos, fan que el nostre poble sigui molt especial.
Cada casa té el seu nom, ens coneixem tots i els nouvinguts són sempre benvinguts.
El poble té una comissió de festes que organitza tota mena d’actes al llarg de tot l’any, des del Dia de la Dalla fins a la cavalcada dels Reis Mags, passant per la Festa Major i la festa del Roser i la caminada de la primavera i la pluja d’estels a l’estiu.
Donaria per escriure’n molts posts i estic segura que aquest és només el primer de molts que potser vindran més endavant.
Avui només vull compartir un sonet que vaig escriure fa molts anys i que es va incloure com a Salutació al programa de la Festa Major.
Com que no sabem com serà la Festa Major aquest any ( tot pot ser que no es celebri ) penso que hem de fer que cada dia sigui important i festiu.
Deixo aqui el sonet. Prego no sigueu escrupulosos, no en sóc professional. Només pretenc que sigui un homenatge al poble que tant estimem.
Us convido a conèixer aquest petit racó de món.
Quan veig al calendari com els dies van passant,
i sento com s’acosta altra cop l’estiu,
ja sé el que es prepara , allò que tothom viu,
la festa més nostrada, la que tots estimem tant.
Amb el pas rítmic d’aquella bella dansa,
que ens uneix al voltant d’una rotllana,
compartim sempre una gran sardana
mentre la tenora al poble fa lloança.
Sortim al carrer i engalanem els balcons,
teatre, futbol, ballaruga i rock’n’roll,
tot ens ajuda a oblidar el que més ens dol.
La Festa Major brolla de totes les fonts!
I com si res, un any més, poc a poquet
hem arribat al final d’aquest sonet.
74 dies. Desescalant. Siguem feliços cuidant-nos molt i cuidant casa nostra.
Deia Charles Chaplin: «La vida és un joc que no permet la prova. Per tant, canta, plora, balla, riu i viu intensament, abans que la cortina es tanqui i la funció acabi sense aplaudiments»
