-
Encara que hi hagi menys flors als balcons
Molt sovint he parlat del meu petit poble. De com n’és de bonic i tranquil.
Últimament , però, el veig diferent a com l ‘he conegut sempre. El veig diferent perquè hi ha moltes portes tancades i no hi ha tantes flors als balcons.
Quan no veig a la iaia al balcó, ni a en Joan regant el jardí de l’església, ni a en Neli prenent la fresca ni a l’Antonio passant amb la bici… penso que alguna cosa està canviant.
Però no és el poble. Sóc jo ! Som les persones les que canviem i fem que el poble sigui diferent.
Ara entenc que un poble no mor mai mentre la seva gent li doni vida.
Encara que hi hagi menys flors als balcons aquest Nadal passat hi va haver una representació de Pastorets interpretada per la generació més nova del poble amb música en viu gràcies a les boniques veus del Cor del poble. Va ser molt, molt bonic.
Encara que hi hagi menys flors als balcons, el dia de la Festa Major es va engalanar la plaça del poble amb banderes cosides per les veïnes.
Encara que hi hagi menys flors als balcons, els diumenges el local social s’omple de grans i petits per jugar a jocs de taula, aprendre a fer ganxet i a fer petar la xerrada.
Encara que hi hagi menys flors als balcons, el poble respira perquè té uns pulmons sans, inflats per la gent que hi viu, pels que hi han viscut, pels que el visiten i pels que han marxat havent deixat una empremta forta.
Un poble el fa la seva gent. No hi ha secret. Tal com el sol surt cada dia.Deia Albert Einstein :»L’ahir és per aprendre, l’avui és per viure, el demà és per somiar»

-
No fallava mai
Les Mans d’en Mia eren grans i afables. Prou grans per acollir còmodament la clau de ferro que obre el forn de pa dels Hostalets. En Mia ha sigut l’ànima del Forn junt amb el seu pare Joan i el seu germà Lluís (que en pau descansin) i actualment amb en David.
En Mia tenia un do especial per fer pa. Davant la porta del forn, al pastador, hi col·locava una gandula de càmping, s’hi asseia ben tranquil i s’hi estava fins que considerava que el pa ja era cuit. No fallava mai.
No necessitava el rellotge. De fet, tota la vida havia portat un rellotge analògic al qual mai no li donava corda ni l’actualitzava segons el fus horari. Així i tot, si li demanaves l’hora, ell mirava el rellotge, arrufava el nas fent veure que l’olorava i endevinava l’hora justa.
En Mia era simpàtic, divertit, entremaliat i amic dels nens. Sempre hi jugava i ells l’anaven a veure perquè sabien que els ompliria les mans de xocolatines i talls de coca.
Quan les obligacions ja no l’obligaven, valgui la redundància, en Mia sortia sempre a passejar. Cada matí, fes fred o calor, ell enfilava camí parcel·laria enllà fins al trencant de les Canameres, allà agafava el camí que el duria fins al Molí Vell. Els dies que el riu portava aigua li tocava mullar-se els peus a la passera. Havent passat el Molí Vell, seguia el camí cap a l’Aubert i als peus de l’hermita de Sant Simplici s’aturava a fer petar la xerrada amb els amics. De tornada, a vegades passava pel camí de les Maioles i de seguida tornava a ser a casa.
En Mia no portava mai mitjons, els pantalons li queien a mig cul i el «suet» el portava cordat de manera desordenada. La gorra, que abans sempre havia sigut una boina, tant la duia del dret com del revés. Això sí, la clau sempre ben endreçada a la butxaca.
En Mia era la clau de tot. No Fallava mai.
Sempre serà per tots nosaltres un gran home a qui estimem molt. E.P.D.
Diu la cançó: Les bones persones no s’enterren, se sembren «
-
3. La panadera

Mercat de Nadal de Valladolid La panadera és un altre dels oficis que no poden faltar al pessebre. La meva familia té un forn de pa de llenya, dels de tota la vida. El pa dels Hostalets és dels més bons que conec!
http://www.flequersartesans.com/ca/productes/forn_de_pa_bataller/143/92/107/0
Fer la pasta, funyir-la, fer foc amb fusta clara, vigilar el forn, posar l’anís i el sucre a les coques acabades de sortir. La massa mare. Torrar el pa més sec per després molir-lo i tenir pa per arrebossar. Les bosses de farina. Totes aquestes coses i moltes més encara perduren a la fleca del poble. Un ofici antic que es conserva com el primer dia i ja en van tres generacions.
Flequer ( segons definició de l’institut d’estudis catalans ) Etim.: segons Montoliu (BDC, iv, 21), d’un derivat del llatí *flaccare ‘amollir, ablanir’, que s’explicaria semànticament pel fet d’estovar o ablanir el flequer la pasta per a fer el pa. De flaquer pronunciat fləké amb e neutra (cat. or. i bal.), s’hauria format per regressió el mot fleca (BDC, iv, 22).
Deia Graham Green: «La millor olor, la del pa. El millor sabor, el de la sal. El millor amor, el dels nens»
Cuidem-nos molt tots.







