Les Mans d’en Mia eren grans i afables. Prou grans per acollir còmodament la clau de ferro que obre el forn de pa dels Hostalets. En Mia ha sigut l’ànima del Forn junt amb el seu pare Joan i el seu germà Lluís (que en pau descansin) i actualment amb en David.

En Mia tenia un do especial per fer pa. Davant la porta del forn, al pastador, hi col·locava una gandula de càmping, s’hi asseia ben tranquil i s’hi estava fins que considerava que el pa ja era cuit. No fallava mai.

No necessitava el rellotge. De fet, tota la vida havia portat un rellotge analògic al qual mai no li donava corda ni  l’actualitzava segons el fus horari. Així i tot, si li demanaves l’hora, ell mirava el rellotge, arrufava el nas fent veure que l’olorava i endevinava l’hora justa.

En Mia era simpàtic, divertit, entremaliat i amic dels nens. Sempre hi jugava i ells l’anaven a veure perquè sabien que els ompliria les mans de xocolatines i talls de coca.

Quan les obligacions ja no l’obligaven, valgui la redundància, en Mia sortia sempre a passejar. Cada matí, fes fred o calor, ell enfilava camí parcel·laria enllà fins al trencant de les Canameres, allà agafava el camí que el duria fins al Molí Vell. Els dies que el riu portava aigua li tocava mullar-se els peus a la passera. Havent passat el Molí Vell, seguia el camí cap a l’Aubert i als peus de l’hermita de Sant Simplici s’aturava a fer petar la xerrada amb els amics. De tornada, a vegades passava pel camí de les Maioles i de seguida tornava a ser a casa.

En Mia no portava mai mitjons, els pantalons li queien a mig cul i el «suet» el portava cordat de manera desordenada. La gorra, que abans sempre havia sigut una boina, tant la duia del dret com del revés. Això sí, la clau sempre ben endreçada a la butxaca.

En Mia era la clau de tot. No Fallava mai.

Sempre serà per tots nosaltres un gran home a qui estimem molt. E.P.D.

Diu la cançó: Les bones persones  no s’enterren, se sembren «