Desescalada
-
94. Epístola
Després de llegir amb atenció l’epístola d’en Ricard he observat unes quantes coses que m’han semblat molt interessants.
Per cert, espero que estiguis al banc de la porta de l’escola, Ricard, i que estiguis content i animat davant d’un bon dia com el d’avui.
Si no et fa res, aprofito per comentar algunes coses de les que vaig llegir en la teva entrada de l’altre dia.
La primera cosa que em va fer molta gràcia de la teva epístola va ser ( i segur que això ens passa a tots) , l’habilitat innata que tenim per confondre blau per verd, white per blue i noranta nou per cent-un. Com diria la meva companya del grup de meditació: «la ment ens enganya» i ho fa tant bé que ens creiem que és cosa nostra. En fi, que confusions d’aquestes em sembla que tots en tenim i no és res de l’altra món. Al menys a mi no em preocupen gens.
Jo, personalment, tinc l’habilitat ( i ja ho dic amb ironia ) de perdre les claus a cada moment. Puc perdre les claus i també el moneder; i la la targeta de crèdit i el dni i, de fet, qualsevol cosa que pugui ser susceptible de ser perduda. Sóc molt bona perdent coses, que més tard o més d’hora acabo trobant. Penso que potser és degut a que vaig per la vida amb el cap massa ple de coses i no paro prou atenció al moment present.
També en sé molt de perdre’m per la ciutat. Fins i tot amb el gps sóc capaç de despistar-me i anar a parar a la punta oposada del meu destí. El que té de bo això és que acabo coneixent carrers i racons que , d’altra manera, si no m’hagués perdut, no hauria conegut mai. Anar amb mi a Barcelona, per exemple, és anar a l’ aventura. Extensible a qualsevol ciutat del món que hagi visitat. Em perdo, però sempre acabo arribant a port.
Una altra tema amb el que em vaig identificar en l’epístola va arribar-me en forma de frase sonora : » estic tocat per un toc». De seguida vaig pensar: doncs jo també. Res que sigui de l’altre món: simplement necessito tenir cada cosa al seu lloc, ni un centímetre més a l’esquerra ni més a la dreta. Si les coses del meu entorn estan ordenades, el meu cap també. I una altra curiositat: necessito treure la pols de la tauleta de nit abans d’anar a dormir.
M’agrada la definició que en fas de «toc de baixa intensitat». Ara em quedo més tranquil·la amb mi mateixa pensant que els meus tocs són només toquets 🙂
De l’escola en guardo bon record d’alguns dels mestres que vaig tenir. La senyoreta Catalina, per exemple. Sempre en guardaré un bon record perquè és qui em va ensenyar a llegir i a escriure. Era una mestra exigent i ens feia anar a tots drets com un pal. La vaig tenir de professora el primer any d’escola ( el primer curs de parvulari, pàrvuls en dèiem) i a segon d’EGB. Encara ara ens saludem si coincidim pel carrer. L’aprecio molt.
Pel que fa al tema educatiu, aqui si que hi trobo diferències. El meu professor de música no era dolentot com el teu mestre d’escola. En Josep Maria era un bon professor, sempre duia els dits bruts de guix blanc i era un gran apassionat de la música. Em sabia motivar i queda clar que em perdonava el fet d’embrutar els llibres 🙂
De petita vaig ser bona estudiant també, de les que treia bones notes i mai no en tenia prou. Encara ara arrossego aquesta elevada autoexigència. Al menys a la feina. Aquí no tant. Jo sóc una mica més jove i la generació de professors que em va tocar ja era una mica diferent. Déu ni do amb el que expliques!
En fi. He de dir que, com sempre, passo bones estones llegint al Mussol i les seves històries que , just pel fet de no ser inventades fa que siguin tan especials i de les que es pot aprendre molt. Moltes gràcies!
94 dies. Desescalant. Compte enrera. Bon dia per tothom.
Diu John Dewey «L’educació no és la preparació per la vida. L’educació és la vida en si mateixa»
-
93. Si tot va bé
La Font de la Clapera Ahir diumenge començava la última setmana d’estat d’alarma. Fa dies vaig comptar els dies que faltaven i no sé per quina raó vaig calcular que l’últim dia d’estat d’alarma seria el 101; ara torno a comptar i només arribo a noranta-nou. Em fa ballar el cap i em fa gràcia. Deu ser una confusió de l’estil black&white / black&blue 🙂
Ben mirat, no té cap importància el número. El que si que importa és que arribem a bon port i de la millor manera possible.
Pensant en el cap de setmana, que rodó que va sortir. Ahir al matí vam anar a la Font a buscar aigua. La Font de la Clapera, que el mes de novembre passat va deixar de donar-nos aigua, ara torna a rajar en abundància. El passeig fins a la font és preciós, les cases, els camps, les muntanyes i el blau del cel construeixen una magnífica obra d’art de la Naturalesa.
La tarda la vam compartir amb la Montse , en Quim, les nenes, els avis i en Jordi i l’Ester. Vam anar a casa seva per ajudar a muntar un tendal i vam fer la última videoconferència familiar. Vam jugar a la Quina d’en Jan i ens vam divertir molt. Es nota que la nova normalitat està molt a prop. De tota manera, la prudència no s’ha de perdre.
No us passa a vegades que quan les coses bones s’encadenen una rera l’altra, sembla que no pugui ser? Que sigui una bonança abans de la tempesta?
L’altre dia a la feina ( nosaltres treballem des de casa ) hi havia molt silenci. El mail estava quiet, els xats amb els companys estaven silenciosos, el telèfon de la feina no treia fum… Alguna cosa estranya estava passant. Vaig buscar pel xat a una companya i li vaig preguntar si anava tot bé, que hi havia molt silenci. Ella va tenir la mateixa reacció que jo. També sentia massa silenci. Massa bonança.
Però resulta que tot anava bé. Ja està. Estàvem patint per res.
A vegades ens recargolem massa i hauriem de disfrutar més de l’ARA. Esser-ne més conscients.
93 dies. Desescalant. Tot va bé. Ara.
Deia Victor Hugo «Aprendre a llegir és com encendre un foc, i cada paraula que es deletreja, una espurna”.
-
92. Dinem al pati
Vistes dels Hostalets de Bas des del Racó del Grau Ahir vaig dormir molt, unes nou hores d’una tirada i encara hauria dormit més, però quan em desperto ja no puc tornar-me a adormir. Nou hores son moltes però deu ser que les necessitava.
Per fi el dia es va aixecar asollellat. Seria un dia especial perquè dinariem a casa , a fora el pati, amb en David, la Gemma i en Jan. El primer dinar als Hostalets després de tres mesos.
Ens vam passar el matí netejant per casa, com cada dissabte, i vam aprofitar el sol per eixugar la roba. Haviem de preparar el pati pel dinar: els toldos col·locats estratègicament per tenir ombra, un parell de taules ben posades per respectar la distància de seguretat; la mare va posar estovalles i tovallons de paper blau, els gots grocs i els plats de l’hotel de Miami. També va preparar el dinar i va fer el millor pa del mon.
Al costat de les taules vam posa-hi l’hamaca on en Jan s’hi va ben gronxar. També vam poder jugar a pilota, anar amb patinet, collir maduixes, jugar a la Oca i fer-nos el selfie de record. Va ser un dia especial. Un bon dinar, bona conversa sense pantalles pel mig, un sol que ens acompanyava, el jardí florit donant-nos companyia i molta alegria. També en Mia va venir i li va portar un gelat a en Jan.
Mentrestant en Marc caminava per les muntanyes que ens envolten. Per ell també era el seu primer dia al poble després de tres mesos i m’anava enviant fotos com les que veiem aqui. El millor poble del món, deia. Jo li dóno la raó 🙂 En Marc es quedarà uns dies al poble i em fa moltíssima il·lusió poder-lo tenir per aqui a la vora.
El Salt de l’Olla A la tarda, després de recollir tot el que va quedar del dinar i la celebració familiar, vaig quedar-me adormida al sofà una bona estona. No sé què em passava amb la son ahir. Potser era l’emoció, potser un descans merescut després d’una setmana llarga de feina. O potser sentia el temps 🙂
Per arrodonir el dia, vam veure Dirty Dancing a la tele. En Rafa va complir amb la seva paraula i em va donar el capritx. He de reconèixer que només en vam veure un tros, no vaig ser capaç de veure-la sencera. M’estic fent gran?
92 dies desescalant. Assolellats. Junts.
Diu Peter Senge: «La conversa és el procés bàsic i essencial que des de sempre ha cohesionat els éssers humans.»