Desescalada
-
97. Com creixen les plantes
El meu Laburnum El meu arbre creix molt aquest any. En poques setmanes s’ha omplert de fulles i també ha fet una florida petita.
Estic gairebé convençuda que aquests mesos de confinament han sigut molt bons per la Natura en general i pel meu arbre en especial. No l’ha empipat ningú. Al contrari, l’hem mimat molt. Cada dia l’observo i li miro les fulles i li dic que bonic que ets!
El Laburnum és un arbre ornamental de jardí. És natiu de les muntanyes del sud est d’Europa i es coneix també com la Pluja d’Or. Aquest exemplar que tenim al jardí de casa el vam plantar el mes de setembre de dos mil disset, així que aviat farà tres anys. És petitó, encara. Espero veure’l créixer molt i molt.
La que m’ha sorprès també és la cala. La vaig comprar al mercat de Vic fa un parell d’anys. L’estiu passat em vaig pensar que s’havia mort, va quedar tota pansida. Ni parlar-ne de florir, això encara menys, òbviament. Aquest hivern la vam deixar a fora el pati que fes tota sola i aquestes últimes setmanes ha revifat. Avui està així de bonica i florida:
Ben contenta n’estic d’aquestes plantes. Si la meva àvia fos aquí se sentiria orgullosa. La meva mare, quan llegeixi aquesta entrada quedarà ben sorpresa. La raó és que mai no m’havia agradat cuidar les flors. Fet ben desconcertant tenint en compte que a casa sempre n’hi ha hagut moltes i el meu carrer és molt conegut pels seus balcons florits.
Sempre he viscut envoltada de flors. Tant boniques com són, haurien de ser l’alegria de qualsevol persona. Vet aqui, però, que tot just en els darrers anys li he anat agafant el gustet.
Segur que mai no és massa tard.
97 dies. Acabant la desescalada envoltada de flors. Floreix la Nova Normalitat.
Diu David Mitchell: » Els arbres ens generen decans després de lluitar amb les persones «
-
96. L’ombra no cau mai en vertical
La imatge pot estar protegida per drets d’autor L’ombra no cau mai en vertical. O potser si, però encara no ho he vist.
Resulta que fa uns dies vam estar unes hores ben entretinguts muntant un tendal damunt la porta de la cuina que dóna al jardí de ca la Montse. Jo, pel meu compte, vaig pensar que la idea consistia en aconseguir una bona ombra al jardí, donat que aquest, per la part del davant, és gran i no té arbres. Per acompanyar el tendal hi té un parell de tumbones per descansar sota l’ombra.
Així que, il·lusa de mi, creia que un cop posat el tendal ja tindriem l’ombra desitjada davant la porta. Però renoi, l’ombra no era enlloc. On s’havia ficat? sota el tendal segur que no hi era. Quina gràcia , doncs, vaig pensar. Mal negoci.
Buscant, buscant, resulta que l’ombra era dins la cuina. Bé, també farà favor tenir l’ombra dins la cuina, així no hi farà tanta calor, pensava jo. Però aleshores on es posen les tumbones ? Dins la cuina? No té massa sentit.
L’ombra és punyetera, no està mai quieta. Poca estona després de col·locar el tendal ja fugia de la cuina i se n’anava pati enllà. Les meves cavil·lacions no paraven quietes tampoc: Així que ja veig les tumbones anant d’aquí cap allà sense parar, també. N’estic segura de que mai s’aturarà davant la porta , no fos cas. L’ombra va a la seva bola i si vols atrapar-la , o bé mous la cuina o bé mous les tumbones.
…
Tot això em fa pensar en l ‘Anna , una nena del poble que, quan era molt petita, un dia va descobrir la seva pròpia ombra. La duia enganxada als peus i , tota sorpresa i espantada, va estar una bona estona intentant empaitar-la. No hi va haver manera. L’Anna és una nena molt intel.ligent i quan va veure que l’ombra anava a la seva , va decidir ignorar-la.
Nosaltres muntem un tendal d’allò més bonic per pescar l’ ombra i és l’ombra la que ens ignora a nosaltres.
96 dies. Acabant de desescalar. Entre el sol i l ‘ombra.
Deia Rabindranath Tagore: «Tu no veus el que ets, sinó la seva ombra «
-
95. Flowers for Algernon
Daniel Keyes es l’autor d’aquesta extraordinària novel.la. Un bon dia es va fer la següent pregunta: Què passaria si es pogués augmentar de manera artificial la intel·ligència humana?” i així va néixer la història.
Primer va ser un relat curt que , l’any 1959, es va publicar i va guanyar el premi Hugo. Posteriorment es va convertir en novel·la, l’any 1966, i també va guanyar un premi. Se n’han fet versions per al cine i també per a la televisió. Charlie, el protagonista interpretat per Cliff Robertson a la gran pantalla, li va fer guanyar a l’actor un Òscar al millor intèrpret protagonista.
Charlie és un jove d’uns trenta pocs anys amb un coeficient intel·lectual baix que compleix perfectament amb el perfil que busquen uns científics per a provar un tractament que , per mitjà d’una operació, pot multiplicar la seva intel·ligència.
Els progressos de Charlie es comparen amb els d’un ratolí, Algernon, que prèviament ha rebut el mateix tractament. Charlie i Algernon es fan amics.
La novel·la està escrita en primera persona, essent el mateix Charlie qui ens va explicant el seu progrés i ens ensenya de manera molt clara i gràfica quina va essent la seva evolució a mesura que la seva intel·ligència va augmentant. Aquest estil, gairebé diria que és com un diari íntim, permet entrar en l’esfera emotiva del personatge, a pesar de que es tracta d’un relat de ciència ficció.
Al cap i a la fi Charlie observa com el seu amic ratolí avança en l’experiment per davant d’ell i sap el que li espera.
Aquest llibre el vaig llegir en la seva versió original en anglès. No llegeixo molt en aquest idioma i crec que per això la primera pàgina del llibre em va deixar del tot al.lucinada. I fins aquí puc llegir…
95 dies. Desescalant. Entretinguts.
Diu Carlos Fuentes : «Vam ser fundats per la utopia; la utopia és la nostra destinació».