Quin poder tenen les paraules

Fa unes setmanes em van preguntar per què escric. Vaig respondre que la primera vegada que vaig escriure va ser per oblidar.

D’aquell fet fa ara poc més de tretze anys. Una experiència viscuda em va omplir el cap de pensaments i fets que no em deixaven descansar. M’havia de descarregar tot aquell pes d’alguna manera i el que se’m va ocòrrer va ser això: plasmar-ho en un document escrit. Buidar el pap, vaja. Ho vaig fer i va funcionar. El document escrit va acabar a la brossa i els fets fora del meu cap.

De fet, mentre escric això em ve al cap un dia llunyà dels meus quinze anys quan vaig escriure un poema que es deia Silenci i el vaig escriure el dia en què un company de classe va morir a causa d’una malaltia. Aquell poema el vaig perdre i no em va servir per oblidar, però sí que em va servir per desfogar-me amb tota seguretat.

A partir d’episodis com aquests vaig anar descobrint que escriure em va bé, a més a més que m’agrada, que no vol dir que en sàpiga. Vaig aprendre que hi podia haver un tipus d’escriptura que no fos inventar un conte o una cançó, que no fos explicar quelcom a un interlocutor via e-mail o carta convencional. De mica en mica em vaig anar apropant a la lletra escrita i d’aquesta manera em vaig anar coneixent una mica millor a mi mateixa.

Des de ben petita he sigut una persona callada. M’agrada escoltar. No m’agrada parlar i una cosa porta a l’altra, si no parlo gaire perdo habilitat d’oratòria. Bé, no puc dir que l’hagi perdut, és que mai no n’he tingut. Moltes vegades m’adono que el meu cap (el meu cervell com diria el meu nebot) parla i raona molt bé les coses que en veu alta no sé transmetre.

Dic tot això arran del post d’ahir on contava que havia anat a veure la Iaia. Vaig acabar el post dient que si els seus nets ho llegissin potser es quedarien una mica més tranquils. Després vaig pensar que, a menys que jo mateixa els hi ensenyés, no ho llegirien mai. Alguns no coneixen aquest blog (no en faig propaganda), altres sí, però no hi venen mai a passejar. Així que vaig decidir enviar-li només a una de les netes, la Magda, que tal com la conec, sabia que li agradaria llegir-ho. Ella és una lletraferida que també utilitza l’escriptura per expressar-se.

En fi, el cas és que ho va llegir i la seva resposta em va sorprendre. Eus aquí el que em va dir: “Gràcies per deixar-me veure a través dels teus ulls per uns instants” Aquesta és una part d’un missatge una mica més llarg en el que deia que sempre tindria el dubte de si havien pres una bona decisió o no, però llegir-ho a través d’uns ulls forans li transmetia una certa calma i fins i tot sorpresa.

La sorpresa va ser meva en adonar-me que, allò que ja havíem parlat més d’un cop, no va fer mai prou efecte fins que ho va veure escrit.

Quin poder tenen les paraules? I més les paraules escrites? Si un senzill post, sincer com tots o més, pot fer aquest efecte, què més podem demanar?

Amb tot i això, no oblido que, certament, principalment escrivim perquè volem ser llegits, sí, ho entenc. Aquesta part, però, no la tinc tan assumida.

Deia Nadine Gordimer: ” Tota escriptura és un viatge de descobriment “