-
A la fresca
Després de sopar i de fer un passeig al voltant del poble he decidit escriure una mica. Aquest vespre ho faig des del carrer. Últimament parlo bastant del meu poble i deu ser perquè ara passo més estones a fora. Aquesta és una bona època per sortir a prendre la fresca i més en dies com avui que la calor no apreta i s’està bé. Fins i tot porto un jersei prim. Soc fredolica de mena. Tinc el portàtil a la falda i sota la llum de la farola vaig escrivint. Els mosquits, per sorpresa meva, ja deuen dormir. Potser també tenen fred i s’amaguen. Ni tan sols no n’hi ha sota la farola i això que aquestes bestioles sempre van a on hi ha llum.
Tot el que els meus ulls abasten en aquest moment és un carrer fosc que es fon amb el cel que és blau marí i té clapes de gris fosc. No es veuen les estrelles. La lluna està amagada. Totes les cases estan apagades. No hi ha llum en cap finestra. Només veig una llumeta a la casa del davant de la meva. Es la llum d’una capelleta. Es fa de nit molt de pressa. No hi ha ningú al carrer.
Si escolto el silenci amb atenció puc sentir de tant en tant algun ocell llunyà i també una remor que no soc capaç d’identificar. Res mes. És acollidor i sento el silenci molt molt gran. M’imagino que aquest silenci es pot assemblar molt a una abraçada. Com les abraçades de pau que regala sempre en Joan Carles en el seu blog. A mi que sempre m’han agradat les abraçades, recordo fa una pila d’anys que vaig anar a Olot amb la meva àvia i pel carrer ens va aturar una noia que duia un cartell i ens va explicar que junt amb més persones estaven regalant abraçades, que si en voliem una. I tant que si, li vam dir. Trobo a faltar algunes abraçades ara.
Ups, estava tant concentrada escoltant el silenci que no me n’he adonat que el gat de la meva veïna se m’ha acotxat entre les cames. Ja notava jo unes pessigolles…
-
Cinema a la fresca
Ara que ja han començat les vacances d’estiu no m’he de llevar de pressa, ni esmorzar a correcuita una torrada amb pernil, un got de llet acabada de bullir i un parell de cullerades grans de cacau.
Avui la mare no em donarà quatre galetes maria i un tros de xocolata embolicat en paper de plata i no em dirà porta’t bé i menja força mentre m’acomiada amb un petó esgarrapat a tota pressa abans de baixar les escales saltant perquè l’autocar és punt de marxar cap a l’escola.
Ara que ja han començat les vacances d’estiu em puc despertar ben bé quan se m’acabi la son, que normalment és prou aviat. Quan em llevo trec el cap per la finestra i veig en Japet, el meu veí, que ja té les lleteres grans ben posades a l’entrada de casa. El camió de la llet arribarà aviat per buidar-les. Amb el vent que fa avui, en Japet té prou feina a apartar el floc de cabells blancs que li cobreixen la calba d’esquerra a dreta. Amb la ventarulla tot li voleia i els cabells li cobreixen la cara i deixen a la vista una closca blanca i fina. Sento com remuga. És ben presumit aquest home.
Mentrestant, la tieta Maria ja és al carrer empaitant els gats. Poques coses li agraden més que anar darrera els gats de carrer a cops d’escombra. Mai no els toca però aconsegueix que fugin. Avui, des de la finestra, veig com ha deixat la regadora al costat de les hortènsies del jardí del davant de casa seva. Quan hagi escampat els gats continuarà regant i pobre del que passi per la seva vora. S’endurà una bona ruixada. El davantal li voleia feliç. Sort que el porta lligat a la cintura.
L’àvia va dir ahir al vespre que portaria la capelleta de la Sagrada Família a casa la veïna, que ja tocava. Fidel a la seva paraula, de bon matí ja l’ha portat a ca la Ton on hi ha també la Carmeta. La Ton i la Carmeta de Can Màrtir sempre passen comptes de les capelletes. Al poble en volten quatre: una al nostre carrer, una al carrer de Vic, una a pagès i una al veïnat de Bigorra. Sempre saben a quina casa està cada una. Com que de portar els comptes en saben un bon tros, també s’encarreguen de recaptar diners per comprar flors i decorar l’església tal com Déu mana el dia de la Festa Major.
Des de la meva posició privilegiada he saludat de lluny la Carmelita, que s’amaga, més aviat amb poca traça, darrere els porticons del seu balcó. Tan bon punt m’ha vist s’ha escorregut cap dins de casa. La Pepa i en Neli ja han sortit al balcó i saluden a en Japet, la tieta, la Ton i l’àvia. La Carmeta no ho ha sentit perquè s’acaba d’endur un ensurt que l’ha fet perdre l’equilibri i els peus no li toquen el terra. La botzina del camió de la llet l’ha deixat mig estabornida.
A on s’és vist que la gent es planti al mig del carrer a fer-la petar… pensa l’Andalet, que des que surt el sol fins que es pon està assegut al banc de davant de casa seva, sempre mirant de reüll, fent com qui llegeix tot passant les pàgines de la guia telefònica.
Ara que ja han començat les vacances d’estiu, no em vull perdre res de la vida del meu poble. El millor cinema a la fresca del món.
