-
Les paraules tot ho poden

Aquest matí he anat a la llibreria com un cuet. Tenia mitja hora abans no vencés el tiquet de la zona blava i encara havia de fer un altre encàrrec. Amb l’objectiu de quedar-me amb el primer llibre que em caigués a les mans amb pocs minuts en tenia més que de sobres, així que no calia que em preocupés per res.
Quan he sigut davant de la llibreria he llegit el paper que hi havia enganxat a la porta de vidre a una alçada una mica més avall dels meus ulls. Jo sóc molt més alta que la mitjana així que no m’ha vingut de nou haver de baixar la vista. El paper deia que dins la llibreria només hi podien entrar quatre persones. Dins ja n’hi havia dues i davant meu estava entrant un senyor; jo seria la quarta persona. Que bé, ja tinc l’entrada assegurada, he pensat. Un cop dins he vist que hi havia tants llibres que no seria just agafar el primer que veiés sense pensar. Tenia ganes de veure llibres , mirar portades, noms, títols… Volia olorar-los, tocar-los no , he pensat. Em sentia «adrenalítica», tota emocionada enmig de tants i tants llibres.
Si prenc una expressió que sempre utilitza el meu nebot, he de dir que «el meu cervell m’ha dit» que freni una mica i utilitzi el seny. He somrigut per sota de la mascareta i he demanat consell a la llibretera. Només li he donat un parell d’i indicacions sobre el que m’agrada llegir o si llegeixo poc o molt i de seguida m’ha assenyalat «L’enigma de l’habitació 622». Primer punt per la llibretera. Aquest ja el tinc. Hem intercanviat impressions sobre la novel·la de Dicker i de seguida m’ha conduit cap a «La trena» de Laetitia Colombani. Segon punt per la llibretera. Aquest l’he llegit durant el confinament.
Si vols, et puc recomanar l’últim de Murakami, em diu. Tercer punt per ella. Renoi amb la llibretera. Els de Murakami els he llegit gairebé tots i no l’he mencionat en les indicacions que m’ha demanat al principi. He pensat que aquesta llibretera és tan bona com el millor dels psicoanalistes. Quina bona punteria. A veure quin seria el següent llibre que m’assenyalaria. Ja tenia curiositat.
Se n’ha anat de dret al llibre d’ Irene Solà. Me’l quedo. Si vols te n’ensenyo algun altre. No cal, li he dit. Tens bon ull. M’ha dit que és un llibre que requereix concentració, no és una lectura d’estiu. Això per una banda m’ha fet enrere perquè estic peix en això de la concentració. No és el meu fort últimament Per altra banda, m’ha servit d’empenta. Si m’hi he de concentrar, m’esforçaré o potser m’hi endinsaré sense adonar-me’n. Qui ho sap. Les paraules tot ho poden.
M’ha explicat la llibretera que cada capítol del llibre està narrat per un personatge diferent i que és el propi lector que ha d’endevinar qui és en cada ocasió.
Ja l’he començat a llegir i promet. Molt. Aquí una de les frases inicials: » Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. «
-
Pàgines de fusta

«L’ enigma de l’habitació 622» segueix essent un enigma per mi. Tant entusiasmada com m’hi vaig posar i de moment he llegit un trenta-quatre per cent del llibre. No puc culpar l’escriptor ni la trama. Si hi ha algun culpable, aquesta és la meva concentració. Aquesta novel·la està plena de moviments en el temps. Cada capítol et porta a deu anys enrere, a dos dies abans de l’assassinat, a un mes abans de la gran reunió, etc. Fa falta temps de qualitat per poder gaudir de la seva lectura. L’entrada d’ avui d’ en Ricard m’hi ha fet pensar.
Aquest temps de qualitat ara com ara no el sé trobar o si el tinc l’aprofito per altres coses. Posats a buscar més raons que justifiquin la meva poca dedicació a la lectura , puc dir que llegir des del mòbil no és fàcil, no tinc tablet, no m’agrada utilitzar el portàtil per llegir i el meu Kindle està ja vellet, no és tàctil i no té llum.
Trobo a faltar el llibre de tota la vida, vaja.
Em sembla que demà al matí faré una escapada a la llibreria. Tinc el pressentiment que m’hi espera un dels llibre que de tant en tant em cau a les mans per casualitat i que em suposa un gran descobriment. Si és així, us ho explicaré. L’enigma de l’habitació 622 l’aniré llegint a estones que em vaguin de fer-ho per aquests mitjans tecnològics.
A casa hi tinc molts llibres per rellegir i algun que encara no he llegit mai però no en trobo cap que em cridi l’atenció en aquests moments. Estic segura que cada cosa té el seu moment i que hi ha un moment per cada cosa.
Em ve molt de gust, ara, girar pàgines inesperades de fusta nova.
Salut per tothom.
-
87. Joël Dicker

Fa dies que no parlo de llibres. En tinc tres o quatre sobre la taula, entre ells «LLànties de Foc» , que vaig adquirir després de llegir-ne la recomanació de La vall de l’espiritualitat. De tant en tant l’obro per qualsevol pàgina i en llegeixo la sabiduria que conté. Aquest llibre el tinc en paper que és com més m’agraden els llibres.
En format Kindle tinc pendents «Dones valentes» i «La trena» que aquests els he de llegir a estones perquè són històries reals, molt dures, de dones molt i molt valentes i segons com em trobo se’m fan difícils de seguir. Me’ls van recomanar i de ben segur que els acabaré de llegir tots dos.
Ara mateix, però, tinc ganes de posar-me amb un llibre que feia temps que estava esperant: L’última novel·la publicada de Joël Dicker.
Joël Dicker és un escriptor suís francoparlant, i ara que escric això, recordo que el Mussol d’Aqualata pren classes de francès i com que és dimarts, qui sap si està assegut al banc esperant per entrar a la sessió de fisioteràpia.
Tornant a Jöel Dicker: Ara mateix és un escriptor de moda, però no és només un escriptor de bestsellers que passarà a la història després de tres o quatre novel·les bones. Dicker ha entrat per la porta gran disposat a quedar-se. No és una moda i prou. N’estic segura. Aquest jove escriptor és un prodigi de les lletres encadenades. Ha rebut nombrosos premis, entre ells el Gran premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa.
La primera novel·la seva que vaig llegir va ser » Los últimos días de nuestros padres», una magnífica historia sobre l’MI6, el servei d’intel·ligència britànic. Quan Dicker va escriure aquesta novel·la tenia tan sols vint-i-quatre anys.
La segons novel·la que en vaig llegir fou » La desaparición de Stephanie Mailer». Em va atrapar des de la primera pàgina. És una novel·la brillant on l’eix es centra en descobrir què ha passat amb Sptephanie Mailer però durant gran part de la novel·la, sense gairebé ni adonar-te’n, oblides aquest eix. L’autor et porta per mil històries i personatges diferents, en aparença desconexes, però que magistralment es teixeixen per concloure el misteri.
Ara estic a punt de començar «L’enigma de l’habitació 622». Com que no puc llegir-lo en versió original, perquè no sé francès, he optat aquesta vegada per la traducció en català. N’he llegit només les primeres ratlles i ja sé que m’atraparà igual com tots els altres. Tenint en compte que no m’ha agradat mai la novel·la negra ni els misteris, això ja té molt de mèrit.
M’hi poso amb ganes. Si algú més l’ha llegit o el llegeix ja em sabrà dir si ha estat un encert. Quan acabi aquest ja espero amb ànsies la nova publicació de Murakami. Poc a poc.
87 dies. Desescalant. Llegint.
Diu Jöel Dicker: El meu camí literari és el plaer. Em retorna a la meva condició de lector. Escric les novel·les que m’agradaria llegir. «





