Un timbre estrident i molest va ser el que em va fer aixecar de la butaca. Una butaca que ja havia pres la forma del meu cos, que s’havia fet a mi i als meus silencis acumulats durant setmanes de letargia en els quals no feia altra cosa que deambular sense sentit i plorar en nom d’una depressió que es va escolar a la meva ment sense demanar permís, amb traïdoria, recordant-me a cada moment que no era la novel·lista que volia creure que era.

            Aquell timbre dins el meu cap sonava llunyà al principi i a poc a poc em va anar calant als timpans fins que vaig haver de posar-me les mans a les orelles i tancar els ulls amb força. Va estar sonant i sonant fins que no em va quedar més remei que donar ordre a les meves cames perquè em dirigissin a l’origen d’aquella molèstia, que no era altra que el despertador de la tauleta de nit.

             Al costat del despertador hi havia una petita nota, manuscrita damunt un plec de papers que temps enrere havia volgut ser la meva tercera novel·la. Vaig reconèixer la cal·ligrafia del meu home. Lletres de metge, molt primes i estirades com un xiclet mastegat de mala manera, amb presses, com si escrivissin coses massa obvies que no mereixien quedar plasmades en un paper. La nota era, però, molt simple i clara: Me’n vaig i no tornaré. Pren les regnes de la teva vida.

            La ment se’m va buidar de cop. Vaig quedar-me amb els ulls esbatanats. En un instant vaig perdre el sentit de l’orientació, del temps i de l’espai. Pren les regnes de la teva vida. Sentia picor als cabells i els meus dits no donaven l’abast per calmar aquell pessigolleig empipador. Tenia formigues a les cames, se m’enrampaven els braços, se’m desenfocava la vista. Quan havia sigut escrita aquella nota? En quin moment va passar la porta de manera que jo no ho notés?

            Durant uns minuts em vaig quedar arraulida al llit amb els ulls tancats i el cap amagat solta l’ala. Tenia por. El meu cos tremolava però no era de fred, la suor  baixava cos avall. Els sanglots feien grinyolar el llit. Em vaig quedar en posició fetal fins que el timbre va tornar a sonar.
Em vaig moure una mica i vaig apagar el despertador. El vaig desendollar i vaig sortir del llit.

           Vaig agafar la nota i el piló de papers i vaig tornar a la sala. Feia olor de sagristia, d’espai orfe d’aire fresc. Una sensació d’ofec es va apoderar de mi. Hi veia borrós i tenia calfreds. Una veueta que em rondava pel cap em deia:  respira, respira.

 Vaig procurar fer-li cas i de la manera que vaig poder vaig obrir els finestrals de la sala, vaig apujar les persianes i el sol va entrar sense titubejos, amb tanta força i impaciència que em va fer mal als ulls. Pren les regnes de la teva vida.

Vaig quedar-me uns minuts que potser van ser hores, de peu dret i mirant enlloc, de cara a la llum que entrava per totes bandes i m’escalfava la pell de la cara. Fins que vaig notar els peus freds, les galtes més fresques i els ulls més calmats sense el foc que hi apuntés de cara. Sentia que em començava a despertar.

            Vaig posar-me sota la dutxa i vaig deixar que l’aigua m’empapés de dalt a baix. Em vaig vestir de qualsevol manera i , com si fugís del foc, vaig  sortir en direcció a la redacció del diari. Ja em trobava bé, prou bé com per recuperar el meu lloc de treball.

            A la redacció em van rebre amb fredor i desconfiança. Jo ja no era la periodista que havien conegut, sinó només un succedani que, havent fracassat estrepitosament amb una incipient carrera de novel·lista mediocre, volia tornar per què no tenia altra cosa a fer.

            Això els col·legues, tots periodistes, no ho perdonen. M’ho van fer saber amb sarcasme i  sornegueria cada vegada que em veien escriure una columna parlant sobre l’estrena de l’última sèrie americana, o fent la crítica d’un recull de contes d’una fundació de suport a infants sense família. Tot allò que ningú més no volia escriure.

A pesar de tot, la feina em va fer recuperar la confiança molt a poc a poc. Almenys podia pagar les factures i m’obligava a sortir de casa. Al principi m’era igual escriure sobre qualsevol cosa que em manessin, la qüestió era escriure. I ho vaig notar de mica en mica mentre els dits es desencallaven i donaven forma a les ordres que rebien per part de les meves idees.

Així la meva ment s’anava desembussant. No m’importaven els comentaris dels companys, més aviat m’agradaven, significava que em veien i que el que jo escrivia no els era indiferent. Ja no tenia por de fer-ho malament, de generar males crítiques. Era molt millor això a passar desapercebut.

Així que, dia a dia, vaig anar recuperant el lloc que tenia a la redacció. Passats uns mesos em van donar una columna fixa a la secció cultural. Això em va permetre investigar personatges per preparar-ne les entrevistes.

En una d’aquestes, vaig decidir parlar amb un home que toqués el violí al metro. Vaig recórrer unes quantes estacions fins que en vaig trobar un que em va hipnotitzar amb la seva magnífica interpretació de L’última Rosa de l’Estiu de Heirich Wilheim Ernst. 

El músic va acceptar parlar amb mi. De seguida em va reconèixer,  no com a la columnista del diari sinó com a l’autora de la meva primera novel·la, » La lluna en un cove» que, ves per on, a ell li havia agradat i la duia sempre dins la funda del seu violí. 

Cap de les preguntes que jo duia preparades va ser contestada. Sense adonar-me’n, l’entrevistador va passar a ser l’entrevistat. La conversa es va allargar  parlant d’això i d’allò.  Aquell músic era un pou de coneixement amagat sota unes robes velles i un cos descuidat i desendreçat, ja una mica madur i castigat per la vida a la intempèrie.

Quan vaig tornar a la redacció vaig canviar el format de l’entrevista pel d’un article que el meu cap va acceptar encantat de publicar. Aquella va ser la primera de les moltes trobades entre el músic i jo.

            Les meves nits i caps de setmana a la butaca es van canviar per un tecleig inesgotable i redaccions i correccions constants a una novel·la començada molt temps enrere i que parlava d’un músic de carrer que , amb el rerefons d’una fe indestructible en el seu talent, el va portar a actuar als escenaris més inesperats del món fins al final de la seva vida.

Mesos més tard vaig rebre la carta d’un editor interessat en  publicar “L’última rosa de l’estiu” , la meva última obra.

 El passeig és molt llarg. Hi caben dotze arbres a cada costat. Entre el primer i el segon del cantó esquerre hi ha una fleca amb gent fent cua al carrer per comprar pa calent, un banc de ferro forjat amb un parell d’avis adormits i la parada del fruiter que avui té uns canats arrebossats de mandarines sucoses que deixen anar una flaira molt fresca.

Entre el segon i el tercer arbre hi ha més bancs per seure, una perruqueria i un edifici d’oficines. La seqüència es va repetint fins a  arribar a dotze arbres i tota mena de comerços. El costat dret del passeig és un mirall del costat esquerre, tan sols canvien els establiments. En aquest costat son més dedicats a les finances.   

Les arrels d’alguns arbres del passeig sobresurten una mica trencant les llambordes petites i roges que cobreixen el terra. Els roures son alts i gruixuts. Tenen moltes fulles i gairebé totes són verdes.  Algunes d’elles estan una mica encongides cap endins. Segur que volen protegir-se d’aquest  vent endimoniat que refreda les galtes dels vianants. Alguns s’ajusten les bufandes i es corden fins a l’últim botó dels abrics.  

Al final del passeig hi ha una església de pedra en restauració. Està envoltada de bastides. Hi ha tota mena de maquinària a peu de carrer i uns quants obrers dalt del campanar. Són una dotzena d’homes, tots ells abrigats amb gorres i guants i calçats amb botes gruixudes que acullen els camals d’uns monos d’obrer bruts i vells i plens de taques negres, Fins i tots alguns estan foradats per la zona dels genolls i els colzes.

Les pedres de l’església són grans i fosques. Unes més grises, les altres més negres. Tot plegat  fa que li donin un aire brut i vell a l’edificació.

Un grapat de núvols negríssims es mouen molt de pressa fent remolí a la punta del campanar i fugen recorrent tot el passeig i més enllà. Els núvols de tant en tant deixen caure alguna gota d’aigua que fa sobresaltar els manobres.

A l’arbre de davant meu s’hi recolza un noi alt i esprimatxat. Té la pell de la cara molt blanca i quan obre la boca se li veuen les dents ennegrides i algunes fins i tot escantonades.  No deixa de mirar els manobres del campanar mentre amb la punta del peu intenta col·locar les llambordes que es belluguen sota seu. Vesteix de negre de dalt a baix, des de la gorra i fins a la punta de les botes de cowboy. Parpalleja molt i les mans li tremolen com un ocellet mort de por.

Amb  les mans manipula un walkie talkie. De tant en tant se l’acosta a la boca i li diu coses. Tot seguit calla com si esperés rebre alguna resposta i li torna a dir coses en una llengua desconeguda. I això ho fa unes quantes vegades seguides.  

Quatre arbres més enllà els meus ulls s’aturen en veure un altre jove recolzat al tronc i observant amb atenció un walkie talkie igual com el del noi de davant meu. Com si fossin dues gotes d’aigua, aquest jove també vesteix de negre. Només se li veuen uns ulls petits i freds. Del seu walkie talkie en surten uns sorolls incomprensibles que intenta desxifrar, a tenor de com se’l mira amb fixació i se l’acosta a la orella cada dos per tres. Ell , però, no tremola i fins i tot somriu cap endins com si s’estigués explicant acudits a si mateix.

Entretant, un munt de cotxes de tots els colors i tamanys possibles circulen amunt i avall del passeig aturant-se de tant en tant per deixar creuar  les persones que passegen i conversen alçant la veu per damunt del brogit dels mateixos cotxes i  de les màquines que treballen en la construcció. 

Les veus que surten dels walkie talkies dels dos joves es barregen entremig dels sorolls ambientals. Tots dos posen cara de pomes agres  com si no entenguessin res del que surt dels seus aparells.

El jove que tinc al davant mira a un costat i a l’altre amb els llavis tancats amb molta força i el nas arrufat. El seu rostre empal·lideix de cop i es posa davant la boca el walkie talkie. Comença a dir tot de coses molt de pressa, encadenant paraules sense aturar-se a respirar. Té la veu greu. Molt greu. El to és ferm i enfadat. El volum de la seva veu va in crescendo.

De seguida que acaba de parlar amaga el walkie talkie a la butxaca de la jaqueta que porta posada i aparta de la seva vista l’altra jove. S’hi gira d’esquena i  es recolza a l’arbre amb un posat cansat deixant anar tot el seu pes contra el tronc. Enfoca la mirada al campanar on hi ha els obrers treballant i agafa aire amb la boca.

A l’altre jove li ha canviat la cara,  té els ulls oberts i espetegants i amb un  peu no deixa de donar cops al terra. Són cops curts i ràpids, impacients, com si enviés missatges en codi Morse en una situació de màxima emergència. Gira el cap d’un costat a l’altre i mira al teulat on hi ha els obrers i  es torna a girar i mira en totes les direccions, amunt i avall, com si busqués algú, com si seguís un fil invisible. Està cercant quelcom que no troba. 

La seva mirada es creua amb la d’un nen que acaba de sortir de la fleca amb un croisant calent que se li fa aigua a la boca. No dona l’abast amb les queixalades que li fa, però no deixa de mirar amb curiositat al jove del walkie talkie. Es planta davant seu i se’l queda mirant talment com si fos un mim.

Vinga anem, li diu al nen una senyora que al mateix temps l’estira del braç. I segueixen endavant. El nen, però , va girant el cap enrere.  En un tres i no res, s’escapa de la seva acompanyant i recula fins on és el jove i es queda palplantat davant seu un altre cop. Tots dos ben quiets.

El jove de l’arbre no es mou ni poc ni molt, però des d’aquí veig com li regalimen per les galtes unes gotes de suor.

 El nen , abans la senyora no l’ha empaitat de nou, ha intentat prendre-li al jove el walkie talkie. Però no hi ha sigut a temps. El jove s’ha apartat amb brusquetat agafant amb força l’aparell.  La dona allunya el nen amb passes ràpides.

El jove  mira amb atenció el seu aparell i amb el dit índex de la seva mà dreta polsa l’aparell en una cantonada just al moment en que sent un espetec molt fort provinent del campanar en construcció.

El soroll fa que giri el meu cap cap a l’edifici de pedra. Dalt el campanar hi ha molt de fum, les pedres es desmunten, els manobres reboten com si saltessin sobre un llit elàstic. El fum no para de créixer.

Els cotxes s’aturen. La gent crida i crida i es desplaça sense criteri: uns endavant, els altres d’esquena, alguns estan quiets, uns altres estirats pel terra. El fum ho tapa tot cada cop més.

Entretant els dos xicots que estaven recolzats als arbres del passeig miren enlaire al mateix temps i tot seguit fan mitja volta i marxen. Cada un en una direcció diferent. Caminen amb passes lleugeres, fent saltirons, contents i satisfets.

El meu cos ha quedat garratibat. No puc tancar els ulls tot i que el fum que m’arriba fa que em plorin. Noto com les meves cames es mouen sense seguir les meves indicacions i em fan allunyar del passeig. Uns segons més tard els meus peus no toquen el terra. Estic fugint de l’infern.  

Allà tot anava de mal en pitjor. Fa pocs mesos la mare va decidir que ja en tenia prou i va pujar al cel per no tornar mai més . Uns dies després, quan tot just ens començàvem a refer, un incendi es va endur la collita. El foc va arribar de cop.

Feia dies que cremava arbres, arbustos i tot el que trobava al seu pas. L’ única cosa que podíem fer nosaltres era veure, des del porxo de casa, com les flames ho arrasaven tot. Primer el foc era molt lluny, a l’altra banda de l’illa. Però una nit, el fum que s’escolava per la finestra mig oberta de la meva habitació, em va despertar i em va fer tossir. Sentia el pare com, des del pati, atiava uns matolls i empenyia unes pedres grans per fer de tallafocs.

Havíem de marxar de casa abans que el foc ens hi atrapés dins. El pare es va voler assegurar que jo duia el penjoll penjat al coll . Aquell penjol en forma de lluna plena que era la única cosa de valor que teníem i que em salvaria d’un futur condemnat a la mala vida.

La màxima preocupació del meu pare era el meu porvenir. Deia que les noies en general eren vulnerables i que jo era molt voluble . Tenia una missió pel que respectava a mi i era protegir-me del que em trobaria quan fos gran i marxés de l’illa.

Aquell penjoll, que havia aconseguit comprar amb els estalvis de tota la vida, havia de ser la meva dot. Amb ell podria trobar un home de bé que es casés amb mi i m’evités el destí de barjaula que tenen totes les dones que no tenen cap mena de capital.

El foc i la mort van endurir el meu cor i van mullar els ulls del pare . Amb llàgrimes als ulls va tancar la porta de casa i sense mirar enrere em va agafar de la mà i em va conduir fins al port. Allà, deia, ens hi esperava un vaixell mercant que ens portaria a l’altra punta de món on hi trobaríem, de ben segur, un marit per mi.

Des del port les coses es veien d’una altra manera. El bosc on havíem viscut era un lloc espès, fosc i humit com un pa de brot negre . El sol amb prou feines es deixava entreveure entre els arbres. En deien el Bosc Fantasma perquè ningú no s’hi acostava, ni tan sols per fer llenya durant l’estació freda. Deien les males veus que hi habitava el diable en aquell bosc. Però jo sabia, de primera mà, que allà només hi vivíem nosaltres.

El port era diferent, no hi havia boscos que tapessin el sol. Aquest es reflectia sobre l’aigua del mar i a voltes també sobre les persones. Hi havia molta gent anant amunt i avall constantment. Mariners, traginers, passatgers i vilatans, pescadors , vaixells, barquetes, carros i carreters. En definitiva, allà hi havia vida. Els meus ulls no ho atrapaven tot. Amb els meus dotze anys acabats de complir, no podia creure’m tot el que estava veient per primera vegada.

Em sentia emocionada per emprendre el viatge. El pare, que no deixava de moure els ulls a una banda i a l’altra com si estigués buscant algú, es va posar el dit índex davant la boca per indicar-me que callés. Es va ajustar el barret fins que va tapar-li gairebé mitja cara i a mi em va apujar la solapa del meu abric deixant-me només els ulls al descobert. Amb el cap cot em va empènyer cap a la passarel·la d’accés a un enorme vaixell.

En aquell moment no hi havia ningú a l’entrada. Em va semblar curiós que a port fessin el mateix que fèiem nosaltres a casa, deixar sempre les portes obertes. Però és que al bosc no hi havia mai ningú, en canvi el port estava ple de gent i algú podria voler robar el vaixell. Li volia dir al pare, però com que m’havia fet callar, no vaig gosar obrir la boca. Vaig pensar que ja li diria més tard.

Un cop dins el vaixell, vaig sentir que estava de nou al bosc. Ja no hi havia llum. Tot era fosc, sense finestres, sense clarors. El pare seguia mirant a tot arreu. No hi havia ningú. De tant de pressa com em feia caminar, tenia por d’ensopegar.

Sovint topàvem amb alguna paret inesperada, o algun escaló que es plantava enmig del nostre camí. Li havia de preguntar al pare com sabia on em portava. Semblava talment com si s’hagués estudiat un mapa.

Uns minuts més tard vam arribar a una porta que era mig oberta. A l’altra banda hi havia una sala molt gran plena de carruatges i caixes i sacs amuntegats. Em va entaforar enmig de dos contenidors enormes i em va dir que m’estigués ben quieta i callada. Que no ens mouríem d’allà en uns quants dies. Si tenia alguna necessitat li havia de dir i m’acompanyaria a un racó a fer el que calgués, deia. De seguida vaig entendre el que volia dir.

Jo era un xaiet i sempre l’obeïa. Vaig fer que si amb el cap per què sabés que l’havia entès. Ni una paraula va sortir de la meva boca. Això si, els meus budells roncaven de valent demanant ni que fos un crostó de pa que els enganyés .

Així que un cop cada nit el pare s’absentava uns minuts del forat on érem i tornava sempre amb una mica de pa sec, formatge i aigua que compartíem per atipar-nos una mica.
Tot ho feia pel meu bé, deia. Pel meu futur. I quan ho deia jo em posava la mà al penjoll per assegurar-me que el duia posat.

La monotonia d’aquells dies es va trencar quan, inesperadament, la porta d’aquell enorme magatzem on érem es va obrir.

Feia estona que el vaixell es movia descompassadament i el balanceig va fer adormir al pare. Se sentien sorolls i corredisses que venien del pis de dalt.

Abans que poguéssim adonar-nos-en dos individus van apallissar el pare fins a deixar-lo atordit. Jo em vaig arraulir espantada darrera una caixa però em van trobar de seguida. Seguien el soroll dels meus sanglots i de les meves dents que xocaven entre elles.

En veure’m, un d’aquells homes em va tapar la boca amb la seva mà enorme i rugosa com un tronc sec. Era un home alt i gros. Duia un pal de fusta que li feia de cama i un pegat a l’ull dret. Un mocador vermell li envoltava el coll. Les botes eren llargues i dures. Cada passa que feia ressonava per tota la sala.

Em va esgarrapar la galta. El gust amarg de la sang m’esquitxava la cara .Amb l’altra mà, l’home em va estirar el penjoll del coll i se’l va posar a la butxaca interior de la jaqueta que duia posada i em va mirar per primer i últim cop als ulls. Era una mirada negra que projectava tota la ira que en mi es va transformar en por.

En aquell moment vaig notar que el meu cos ja no era el d’una nena. Els meus pits eren més grans i es movien de dalt a baix, sense parar, com si de cop i volta comencessin a inflar-se per començar a treballar per la seva perdició.