En Jan i l’àvia
Entre agulles i fogons. Així és com en Jan veu sovint les mans de la seva àvia. I això que l’àvia Carme no és modista ni cuinera de professió. Fins que es va jubilar , ara fa només un parell d’anys, les seves mans ajudaven al forner del poble a treure el pa calent del forn de llenya i després el venia a la botiga. Anys abans, les seves mans cosien colls i mànigues de pilons i pilons de jerseis amb una remallosa.
Igual com totes les dones de la família, les mans de l’àvia Carme són grans, i dels palmells en surten uns dits llargs i gruixuts i amb poques arrugues. Les seves ungles estan sempre molt ben cuidades i pintades de colors rosats. Les ungles, però, mai no les porta tan llargues com voldria perquè les té fràgils i se li trenquen sovint. El tacte de les seves mans és tan suau com la seva veu. I és que és una dona amb un caràcter molt tranquil. Per això, en Jan i ella formen un equip tant bo.
El petit, que encara no té els cinc anys fets, sempre l’agafa d’una mà , o l’estira d’un dit i li diu: Segueix-me! I ella deixa les agulles de fer mitja al sofà i el segueix. Ja continuarà després fent el jersei o la cortina que té a mig fer. Les mans de l’àvia sempre estan entre agulles de fer mitja i agulles de ganxet. I treballen soles! Perquè mentre les mans es mouen àgilment fent créixer el teixit, ella mira la tele o fa petar la xerrada amb algú, o mira el forn per veure si el pastís ja està fet o encara li queden uns minuts. Eus aquí un altre dels seus talents. Avia i nét sovint s’empastifen les mans amb ous i farina i barregen i barregen fins que acaben preparant pastissos de xocolata, poma, taronja o el que tinguin a l’abast en aquell moment. Sempre els acaben decorant amb sucres de colors.
