Robert Salinger és el primer personatge que vaig crear de manera “formal”, és a dir, seguint una fitxa de personatge , tal i com m’ensenyaven al curs d’escriptura que vaig fer.

El primer que calia fer era observar les persones i escollir-ne alguna que em cridés l’atenció per convertir-lo en un personatge.

Vaig fer els deures i em vaig fixar en una parella que passejava pel meu carrer. Són uns veïns que tenen aquí al poble la seva segona residència. Em vaig fixar en ell: un senyor d’uns seixanta anys, alt i robust, amb una panxa que li sobresortia endavant amb orgull. Vestia casual, amb pantaló blanc curt, un polo blau cel i un jersei blau marí de màniga llarga lligat a la cintura. Portava ulleres de sol, sandàlies negres i mitjons blancs.

Només de mirar-lo vaig decidir que es deia Robert Salinger. No sé per què. Potser tenia cara de Robert. Tot i ser veïns no sabia en aquell moment el seu nom de debó. El cognom Salinger va sorgir-me sense més ni més.

La fitxa de personatge em demanava on vivia i vaig decidir que vivia a Viena. És una ciutat que m’agrada moltíssim i està molt relacionada amb la música, una altra de les meves passions.

El següent que vaig fer va ser buscar per Google a Robert Salinger. Segur que en el món n’hi hauria més d’un i més de dos que es dirien així. No m’equivocava. En vaig trobar un que era constructor d’avions. Així que ja tenia resposta a la següent pregunta de la fitxa: Es dedica a construir avions.

Em preguntaven també a on anava. Jo no ho sabia. Més tard, a mesura que anava construint el personatge vaig saber que anava al cementiri. Faltava saber el perquè, però al menys ja tenia un destí. D’on ve? era la següent pregunta. El Robert Salinger no ho sabia. Vaig pensar que segurament patia d’amnèsia temporal.

A mesura que vaig anar donant forma al personatge, la historia que hi anava lligada es va anar construint sola. Va ser una experiència que no havia viscut mai abans: com una història totalment inexistent s’anava construint sola. Jo no prenia decisions, era el personatge i els altres que es van anar creant , que anaven vivint i fent el seu propi camí. El relat es va escriure sol i tant el seu desenvolupament com el seu desenllaç va ser ben diferent al que jo havia imaginat pel meu compte.

El relat va quedar ple de motius personals: Viena: la ciutat que tant m’agrada; el petit estanyol amb flors de lotus que em recordava el que havia vist a Tokio; el quadre del Petó de Klimt que sempre m’ha agradat molt; la cala groga , la mateixa flor ( però de diferent color ) que portava el meu ram de núvia el dia que em vaig casar , etc.

Mentre escrivia el relat escoltava de fons el concert de Txaikovsky del que ja he parlat en un anterior post, així que va quedar enganxat a la història. La florista que surt al relat es diu Julia, com la violinista del concert que escoltava i com la meva fillola.

Així podria seguir amb més aspectes del relat que parlen de mi. Fins i tot el títol me’l va inspirar la meva monitora de meditació: Petites gotes d’aigua clara.

El resultat va ser una historia que a mi em va agradar molt. Qualitat no en té, és un execici d’aprenentatge ple d’errades de tota mena, però li tinc una estimació especial.

El Robert Salinger real es diu Guillem. Ens hem creuat varies vegades però mai no li he dit res d’això. Quan el veig somric i dic: Mira, en Robert! 🙂

76 dies. Desescalant.

Diu Vargas Llosa: ” Un escriptor no escull els seus temes, són els temes qui l’escullen”