• Blog

    Les petjades dels gegants

    Les petjades dels gegants són a prop.

    De la vora del camí en sobresurten uns herbeis alts i prims, gruixuts de tija i acabats en unes puntes ben afilades que de tant primes que són no aguanten el seu propi pes. Amb timidesa es tomben cap avall buscant la seva pròpia arrel, com olorant abans d’atrevir-se a tocar-se les fulles que tenen al capdavall.

    Les petjades dels gegants es van acostant.

    Fent companyia a les herbes hi ha un munt de flors no més altes de dos dit. Per molt que siguin tant petites, totes tenen uns pètals blancs brillants que envolten uns cors groguencs i molt rodons que atrauen els ulls dels gegants.

    Sembla talment que il·luminen aquesta terra que les petjades dels gegants ignoren quan hi passen pel damunt.

    Les petjades dels gegants són molt a prop.

    De tant en tant, les flors riuen amb les pessigolles de les herbes i ballen contentes i alegres al ritme de l’aire que bufa el seu cel.

    Clap, clap, clap.

    La Marieta és la guardiana d’aquell tros de món minúscul. La més presumida de totes les coccinèlides busca cada matí la millor fulla per descansar i observar. Observa, tant d’amagat com pot, els gegants que els ronden. L’objectiu de cada dia és preservar les flors, que no les trepitgin, que no facin mal a les seves amigues.

    Els gegants ja són aqui.

    Alguns son grans, marrons i forts, altres són petits i semblen juganers com les margarites. N’hi ha, també, de tous, plens de colors que es mouen fent saltirons, com els que fa la Marieta cada vegada que algun gegant s’acosta sense vigilar i trepitja la vida de les seves amigues.

    És en aquests moments en que desplega les ales. Les fa obrir i tancar tan ràpid com pot. Les ales, al contacte amb l’aire, deixen anar un «ruix ruix» que desperta la curiositat dels gegants. De tots. Aquests s’ajupen, es posen a l’alçada de la marieta i estenen un pont llarg i gruixut entre ells i les herbes.

    Se sent el plor de les flors.

    La Marieta sap que ha arribat el moment. Així que es deixa agafar pel gegant i aquest, encuriosit, s’aparta de la vora del camí i segueix caminant apartat de les herbes i les floes, tot fent-li manyagues en el millor dels casos.

    Bé, el millor dels casos serà quan la torni a deixar lliure i pugui tornar amb les seves amigues les flors que, gràcies a ella, s’hauran salvat de morir ofegades.

    Ignorades per les petjades dels gegants.

  • Desescalada

    97. Com creixen les plantes

    El meu Laburnum

    El meu arbre creix molt aquest any. En poques setmanes s’ha omplert de fulles i també ha fet una florida petita.

    Estic gairebé convençuda que aquests mesos de confinament han sigut molt bons per la Natura en general i pel meu arbre en especial. No l’ha empipat ningú. Al contrari, l’hem mimat molt. Cada dia l’observo i li miro les fulles i li dic que bonic que ets!

    El Laburnum és un arbre ornamental de jardí. És natiu de les muntanyes del sud est d’Europa i es coneix també com la Pluja d’Or. Aquest exemplar que tenim al jardí de casa el vam plantar el mes de setembre de dos mil disset, així que aviat farà tres anys. És petitó, encara. Espero veure’l créixer molt i molt.

    La que m’ha sorprès també és la cala. La vaig comprar al mercat de Vic fa un parell d’anys. L’estiu passat em vaig pensar que s’havia mort, va quedar tota pansida. Ni parlar-ne de florir, això encara menys, òbviament. Aquest hivern la vam deixar a fora el pati que fes tota sola i aquestes últimes setmanes ha revifat. Avui està així de bonica i florida:

    Ben contenta n’estic d’aquestes plantes. Si la meva àvia fos aquí se sentiria orgullosa. La meva mare, quan llegeixi aquesta entrada quedarà ben sorpresa. La raó és que mai no m’havia agradat cuidar les flors. Fet ben desconcertant tenint en compte que a casa sempre n’hi ha hagut moltes i el meu carrer és molt conegut pels seus balcons florits.

    Sempre he viscut envoltada de flors. Tant boniques com són, haurien de ser l’alegria de qualsevol persona. Vet aqui, però, que tot just en els darrers anys li he anat agafant el gustet.

    Segur que mai no és massa tard.

    97 dies. Acabant la desescalada envoltada de flors. Floreix la Nova Normalitat.

    Diu David Mitchell: » Els arbres ens generen decans després de lluitar amb les persones «