Tal dia com avui de fa un any érem a l’Havana. Era la segona etapa d’unes vacances excepcionals compartides amb la familia. Tretze components entre pares, mares, avis, cosins, sogres, cunyats, germans, tiets i nebots. La més joveneta de la colla tenia aleshores dotze anys i el més gran setanta-cinc.

Vam sortir de Barcelona direcció Nova York on vam fer una escala llampec. El destí era Miami. A Miami hi vam fer una escala d’un dia per anar després cap a Cuba on férem una parada de dos dies a Varadero per anar, tot seguit, a l’Havana.

L’Havana és una ciutat pobre econòmicament però molt rica en cultura. És un poble molt alegre, acollidor, honest i senzill. Tot passejant per l’Havana Vieja em vaig aturar en una llibreria antiga. L’interior era tot de fusta que olorava un xic a resclosit. No hi havia clientela, tan sols un parell de persones mirant les prestatgeries amb curiositat i jo mateixa.

Els seus llibres gaudien de la mateixa antiguitat que l’edifici i molt em temo que només hi tenien cabuda els aprovats pel govern. Tots el llibres eren d’autors locals i parlaven d’educació i cultura cubana. Va ser tot un plaer passejar en silenci pels seus passadissos tranquils i plens d’històries.

A fora al carrer hi havia vida, música, color, mojitos i arròs blanc. Tot plegat enmig de carrers plens d’edificis en runes i cotxes destartalats i un malecón ple de faroles que no funcionen perquè no hi ha prou electricitat per il·luminar-ho tot.

La seva gent, mentrestant, supleixen la llum artificial amb la que desprenen ells mateixos amb la seva alegria, simpatia, cordialitat i generositat.