«Mix i el seu cascabell» és un dels contes de la meva infantesa. M’agradava moltíssim. Em semblava màgic el cascabell que era capaç de tornar-se negre i deixar de brillar quan el gat deia una mentida. Quina tendresa em despertava quan l’animaló reconeixia que havia mentit.

Aquest conte, com és fàcil d’imaginar, el vaig perdre. Durant molts i molts anys el vaig trobar a faltar però no sabia com buscar-lo. Un cop inmersa en l’era digital on pots anar a San Google a demanar-li el que vulguis, llavors no sabia què demanar-li. No recordava el nom del conte ni l’autor. No sabia per on començar a buscar. Feia algunes recerques, si, perquè no fos dit, però no m’aportaven cap resultat. Tampoc no el trobava en cap llibreria.

Com sol ser habitual en molts àmbits de les nostres vides, el dia menys esperat vaig trobar una pista. Estava mirant videos a Youtube, concretament uns reportatges de TV2 en què ensenyaven les biblioteques casolanes de personatges famosos.

Aquell dia tocava la biblioteca de la cantant Alaska. Vaig veure que hi havia dues parts. Cada una durava mitja hora i vaig pensar que m’esperava una hora d’allò més interessant perquè sabia que Alaska és una persona excèntrica, si, però altament intel·ligent i culta. Així que estava preparada per deixar-me sorprendre pel contingut dels seus records de paper.

Va ser a la segona part on Alaska ensenyava uns contes que tenia guardats a la part de baix d’una prestatgeria. Els contes d’en Ferrandiz, deia. Em vaig posar alerta de seguida. Aquell conte que ensenyava era molt igual al meu conte de la infantesa! Alaska deia que el guardava com un tresor.

Gràcies a ella i a aquell reportatge vaig poder buscar per internet el meu conte de Ferrandiz. Ara el tinc a casa, guardat en una vitrina.

El guardo com el tresor que és.

67 dies de confinament. Desescalant.

Deia Juan Rulfo: » La imaginació és infinita, no té límits, i s’ha de trencar allà on es tanca el cercle»