El meu arbre creix molt aquest any. En poques setmanes s’ha omplert de fulles i també ha fet una florida petita.

Estic gairebé convençuda que aquests mesos de confinament han sigut molt bons per la Natura en general i pel meu arbre en especial. No l’ha empipat ningú. Al contrari, l’hem mimat molt. Cada dia l’observo i li miro les fulles i li dic que bonic que ets!

El Laburnum és un arbre ornamental de jardí. És natiu de les muntanyes del sud est d’Europa i es coneix també com la Pluja d’Or. Aquest exemplar que tenim al jardí de casa el vam plantar el mes de setembre de dos mil disset, així que aviat farà tres anys. És petitó, encara. Espero veure’l créixer molt i molt.

La que m’ha sorprès també és la cala. La vaig comprar al mercat de Vic fa un parell d’anys. L’estiu passat em vaig pensar que s’havia mort, va quedar tota pansida. Ni parlar-ne de florir, això encara menys, òbviament. Aquest hivern la vam deixar a fora el pati que fes tota sola i aquestes últimes setmanes ha revifat. Avui està així de bonica i florida:

Ben contenta n’estic d’aquestes plantes. Si la meva àvia fos aquí se sentiria orgullosa. La meva mare, quan llegeixi aquesta entrada quedarà ben sorpresa. La raó és que mai no m’havia agradat cuidar les flors. Fet ben desconcertant tenint en compte que a casa sempre n’hi ha hagut moltes i el meu carrer és molt conegut pels seus balcons florits.

Sempre he viscut envoltada de flors. Tant boniques com són, haurien de ser l’alegria de qualsevol persona. Vet aqui, però, que tot just en els darrers anys li he anat agafant el gustet.

Segur que mai no és massa tard.

97 dies. Acabant la desescalada envoltada de flors. Floreix la Nova Normalitat.

Diu David Mitchell: ” Els arbres ens generen decans després de lluitar amb les persones “