• Blog

    Els espais del meu món amb un bolígraf

    Segueixo el consell de deixar-me portar. El bolígraf és blau i suau, de tants com n’he gastat d’aquest tipus mai cap no ha deixat anar ni una gota de més ni una de menys. És dels que no falla, vaja. Escriu sempre fi, no importa si premo fort o no. Això està bé.

    Sense sortir de casa he de fer una primera paradeta al sofà blanc, que no és blanc ni ho ha sigut mai, però és el sofà blanc. No ho vulguis entendre! A Aquest sofà li deixo una nota sota un dels coixins. La nota diu: Gràcies per l’escalfor. En aquest sofà hi vinc a seure o a estirar-m’hi quan necessito calma. Si tinc la ment trista i remoguda i el cor encongit, m’assec al sofà blanc i no faig res. Em sento acotxada i refugiada. És el meu confident.

    Surto de casa i m’en vaig a la feina. Des de la pandèmia que tot ha canviat molt a la feina. Estic treballant en una sala on hi ha setze llocs de treball i ara tan sols n’ocupem tres o quatre. Gairebé tothom fa teletreball. A la meva taula hi tinc totes les coses ben col·locades. Un lloc per cada cosa i cada cosa al seu lloc. Si algun objecte o paper està fora dels seus límits ja no puc treballar tranquil·la. A l’angle inferior esquerra de la taula hi tinc un marc de fotos ajagut. Em serveix de capseta i a dins hi guardo el boli, uns clips, la tassa del cafè i l’ampolla d’aigua. Per fer més bonic el marc, en comptes de posar-hi una fotografia hi he posat un paper estampat de color blau amb línies grises irregulars. Hi tinc aquest text escrit: “només has de ser qui ets”.

    Sortint de la feina, el pensament se me’n va a “can barato”. Ja ho poso entre cometes perquè està molt mal escrit. Aquest lloc és una cafeteria que, com no podia ser d’altra manera, no es diu així com jo l’anomeno. No recordo bé com es diu, és alguna cosa així com “El racó del te”, no n’estic segura. El que passa és que és molt barat esmorzar en aquest lloc i gairebé cada dissabte al matí hi vaig amb la mare. Els matins dels dissabtes són per passar-los amb ella. Vull dedicar-li temps de qualitat i vull disfrutar-la, que la vida és curta i no voldria quedar-me amb les ganes de res. A la cafeteria hi deixaria una nota al tovalló de paper. No seria com el contracte d’en Messi, però per qui ho llegís potser li esgarraparia un somriure: “Que tinguis un bon dia. Recorda que somriure és fàcil”.

    Si m’escapo i m’en vaig una mica més enllà, sortint de les meves zones de confort, pujaria a un avió i me n’aniria a Mèxic, a una platja de sorra blanca. Amb una branqueta , aquesta vegada deixo el boli a la bossa, escriuria sobre la sorra: Aquí hi vull descansar. Perquè? Doncs perquè sempre he tingut molt clar que, quan mori, vull descansar de manera definitiva en aquest país que em té el cor robat. Sempre dic que soc mexicana de cor tot i que no ho porto a la sang ni a la familia ni res. No ho vulguis entendre!

    Torno a ser a casa. M’aturo al peu de l’escala exterior i, a la primera rajola li escriuria: “mira amunt”. Les nits que són netes, des d’aquest primer escaló es veu la lluna. Que bonica que és i quantes oportunitats deixem perdre per mirar sempre a terra. Mirar sense veure res, perquè si almenys miréssim, potser trobaríem coses interessants a terra, però no… M’he de recordar moltes vegades que és bo aixecar la vista i ampliar la mirada. Amunt i endavant.

    Me’n vaig al gimnàs. “Iujuuu” Això és el que escriuria al mirall. Els dilluns toca estiraments amb un grapat de dones i una professora que , no sé com s’ho fa, però no calla ni a sota l’aigua i cada vegada que acabem un cicle d’abdominals o un “dancing” ella canta el “iujuuuuu” i totes li contestem el mateix. És fantàstic tenir moments de desconnexió com aquest.

    Aviat serà l’hora de sopar i toca trastejar per la cuina. Aquest cop el boli es queda al costat de la llibreta de receptes on hi escric de tot menys receptes.

  • Blog

    Dies de sucre

    Els dies de sucre són aquells en els que a taula hi tenim panellets, pastissos i magdalenes per endolcir el nostre ànim. El sucre ens dóna calor, companyia, motius de celebració o una simple excusa per passar una bona estona.

    També són dies de sucre aquells dies fràgils en què sembla que tot cau, com un castell de sorra a la platja quan una ventada o una simple puntada de preu el desfà i no podem fer res per evitar-ho.

    No podem fer res? Si, si que podem. Podem intentar preservar-lo. Aleshores el resultat sempre estarà bé. Ho entens ? Fer tot el possible farà que el castell no caigui mai. Encara que sembli que s’hagi ensorrat.

    Diu Sara Kay: Aquest món està fet de sucre. Pot esfondrar-se fàcilment, però no tinguis por de treure la llengua i assaborir-lo.(…) no hi ha res més bonic que la manera com l’oceà es resisteix a deixar de besar la costa, per molt que n’és allunyada constantment.

  • Blog

    Parlem del temps?

    L’altre dia estava navegant pel bloc, llegint i rellegint antics posts. Un d’ells el vaig escriure el dia tretze d’Octubre del dos mil vint. En aquell bloc deia que era el primer dia que enceniem el foc a terra. Ja feia fred i el sofà demanava manta. Dos anys després, a u de novembre del dos mil vint-i-dos he de dir que el foc a terra està molt net, el piló de llenya és el mateix de fa setmanes, no s’ha reduït ni un tronc, i la previsió ens diu que encara podem trigar uns quants dies a veure’l flamejar.

    El meu arbre, un vell conegut d’aqui , ha decidit fer una segona florida. Ha passat de patir per tanta calor tot l’estiu a fer fulles i més fulles noves ara ben entrada la tardor. Una flor s’està obrint també. Els rosers i les maduixes també viuen una segona primavera! N’acabo de menjar una ( maduixa ) grossa i vermella acabada de collir.

    Els panellets els mengem darrera el pati, tot fent sobretaula a l’aire lliure, amb un parasol ben obert per evitar la cremor del sol i vestits amb màniga curta mentre mirem videos d’anys anteriors abrigats amb anorac i bufanda.

    Això si, quan el sol s’en va, arriba el jersei. Que la lluna no escalfa tant 🙂

    Diu una dita: “Cada dia pot ser tan fantàstic com vulguis que sigui”