-
Cinc minuts en quinze ratlles*
*( aquest post fa un munt de dies que estava a l’apartat de «borradors»……)
Primer spoiler: no van ser cinc minuts tot i que l’estona es va fer igual de curta. Segon spoiler: no seran quinze linies i no sóc jo qui ho pronostico, ja m’ho va dir el Ricard i molt em temo que tenia raó.
Amb la tonteria ja n’he gastat més de dues. Som-hi, va , que estic rovellada.
Han sigut uns quants mesos sense passar per aqui. La meva mare ja està més que recuperada de la trencadissa de costelles amb la que va inaugurar l’any. Jo ja m’he atrevit a treure les notificacions sonores dels seus missatges al meu telèfon ( el «per si de cas necessita alguna cosa» ) , tot i que ara els meus ulls han aguditzat la visió lateral i si el telèfon, que el tinc a prop mentre treballo, fa pampallugues és perquè tinc una trucada perduda seva. Només em truca ella, tothom qui em coneix sap que sóc un cas perdut. No presto atenció al telèfon, i per si no fos suficient, el tinc sempre en silenci perquè no m’agrada sentir-lo.
Ara bé, si espero notícies d’algú, aleshores si que estic al cas. Dijous passat, per exemple, esperava tenir notícies del Mussol donat que el dia abans havia escrit en el seu blog que , amb els caminaires d’Aqualata, vindrien al poble a coneixer el Racó del Grau i es quedarien a dinar. La meva resposta va ser ràpida.
Fa falta un tercer spoiler? 😀
Així doncs, a les set del matí del dijous, quan vaig arribar a la feina, ja em vaig trobar un missatge seu en el que proposava trobar-nos havent dinat.
La resta del matí d’aquell dijous, doncs, a excepció d’una espiada més al telèfon, vaig estar molt concentrada a la feina. Aquesta feina em fa pensar molt i estudiar força també, així que, entre una cosa i l’altra, el matí em va passar volant i a les dues de la tarda ja era a casa.
La mare i jo vam dinar a ca l’Esteve. En acabat i un cop a casa, vaig haver d’obrir el portàtil per resoldre uns assumptes pendents que no havia pogut enllestir al matí. Mentrestant vaig tornar a mirar el telèfon per si tenia alguna noticia del meu amic aqualatí. He de dir que tinc bon instint perquè feia només tres minuts que m’havia entrat un missatge. Ja havien dinat i venien tots cap al meu carrer.
No sé si li vaig dir, si no, ho sabrà ara, que vaig sortir de seguida, pensant que potser en aquells tres minuts ja els veuria al cap del carrer. Però encara no. Vaig entrar a casa de nou per beure un got d’aigua i vaig sortir per la porta del garatge pensant que els esperaria asseguda al banc que tenim a fora de casa. No va fer falta, en aquella estona ja havien arribat.
Si voleu saber com va anar, el Ricard ho explica molt bé aqui. Jo només puc afegir que em va fer molta il·lusió veure’l a ell i a tots els seus companys. Va ser una estona plena de camins, excursions, traçats, plans, fotos i històries. Em vaig quedar amb ganes de més. Això si, em van dir que si tornaven m’ho dirien. Així que espero que , d’entre les quatre-centes excursions que tenen pendents de fer, alguna torni a passar prop de casa.
Moltes gràcies a tots, de debó. Gràcies també per posar-me deures.
Deia Francis Bacon: » La millor part de la bellesa és aquella que cap imatge pot expressar»
-
El secret de la recepta
Necessita molta paciència, molta. No tindrem por de posar-n’hi massa. Per condimentar utilitzarem un bon grapat de sentit de l’humor.
Amb aquests dos ingredients donarem molt bon sabor a tots els altres que barrejarem dins l’olla.
La xef d’aquesta recepta és la meva mare que, a més de ser molt maca, va sobrada dels dos ingredients que dèiem abans. De cuinar en sap com la que més, així que, igual com fa amb les galetes que curen, fa boníssima l’experiència de cuinar una barreja gens atractiva com la que ara us aporto.
Això sí, la recepta només us l’explico però, feu-me cas, no la poseu en pràctica, està protegida per drets d’autor. Entesos ?
Preneu atenció als ingredients:
Un terra una mica moll
Uns desaigües embussats
Una rentadora espatllada
Una aixeta que no ragi gaire
Una manta molt gruixuda
Molts coinxins
Un spa improvitzat i un hospital de campanya
Puzzles, mandales, llanes, revistes i pastilletes per decorar.
Si voleu hi podeu afegir massatges, perruqueria i qualsevol cosa agradable que se us acudeixi.
Penseu que aquesta recepta s’ha de començar a preparar a finals d’any.
És important, abans de començar, tenir els desaigües de la cuina embussats, que no es pugui fer servir l’aigüera ni el rentaplats i tenir una segona cuina a l’altra punta de la casa amb una aixeta que ragi ben poc i un rentaplats, aquest si, que pedali fort. Sense aquestes condicions, la recepta no té emoció.
El primer que cal fer és caure sobre el terra moll. Això ho ha de fer la xef que és la que sap trencar costelles amb elegància. Amb això ben fet , la resta es cuina sol.
Després de la trencada de costelles ( un màxim de tres, més no, si us plau) és quan entra en acció la paciència i el sentit de l’humor. Clar que, si abusem de l’humor ens arrisquem a riure un pèl massa i això a la xef li fa mal. Si us plau, «pinxes», no us passeu de graciosos.
Seguidament toca muntar l’hospital de campanya que consisteix en afegir a l’olla un sofà reclinable, un munt de coixins per l’esquena , el cap i els peus, i unes mantes ben gruixudes. La xef ja ha fet la feina grossa. Li toca descansar. És el moment d’afegir les revistes i els mandales i companyia.
La resta s’anirà fent com si res.
Ja ho veieu que és bén senzill. Amb tot això en marxa fem un parèntesi per assistir al ritual de les campanades i els raïms.
Amb l’any nou encetat i passats els dies festius cal fer mans i mànigues per fer que l’olla segueixi bullint. El secret de la recepta està en el xup xup.
Si fem que l’olla no pari de bullir ( això ho aconseguim amb els dos ingredients principals: paciència i humor ( rima amb amor, us hi heu fixat?) ), doncs això, que si fem que l’olla bulli, veureu com poc a poc la barreja es transforma. Faran falta uns deu dies per notar els canvis. Paciència , recordeu? Paciència.
Les tuberies es desembussaran , el rentaplats i la rentadora s’arreglaran i les costelles trencades , amb l’ajuda dels petits entreteniments decoratius, s’aniran enganxant de nou.
Riu-te’n de la recepta de costelles de porc al forn prèvia maceració de no sé quantes hores ( he dit costelles?? ) . La nostra recepta necessita setmanes de xup xup.
Ara tenim la recepta a mig cuinar. Avui ja no costa tant riure!
Cuidem-nos molt tots.
Diu la meva mare: » Ja ha passat un altre dia »
També us pot agradar
Bon Any 2025
Bon Nadal, Bones Festes i Molt Bon Any
Llegint i viatjant des de casa
-
La Reina Roja, una filla del Tibet i cançons cof-cof. Diferent.
El trending tòpic d’aquests dies hauria de ser #tos o #cof-cof, no us sembla ? Molta gent està engripada, amb el coll atrapat, els pulmons empipats , amb mocs a tot arreu i tossint a tota hora. De moment me n’estic escapant. Creuem dits. Espero que vosaltres estigueu tots bé.
Una amiga em deia ahir al vespre que encara segueixen tots amb tos a casa, que no acaba de marxar. Jo, que no volia dir-li allò de ànims , paciéncia, aviat passarà… li vaig dir: inventeu-vos cançons cof-cof , serà divertit !
No em pensava que s’ho agafaria al peu de la lletra, però ho va fer, i avui m ‘ha passat un vídeo amb els seus nens cantant » el 25 de desembre cof-cof-cof » ben enriolats.
Mentrestant escric aquestes foteses, tinc a la falda un llibre que m’ha deixat una bona amiga. Es titula «Hija del Tibet» i conta la vida de Rinchen Dolma Taring, una dona tibetana nascuda el 1959 que va ser obligada a abandonar el seu país a causa de la repressió xina.
Estic reprenent aquesta lectura després de passar sis dies amb la família política, celebrant el Nadal.
En aquest interval de dies vaig llegir «Diferente » de Eloy Moreno. Aquest va ser el llibre que em va caure a les mans en una àrea de servei de l’autopista durant el viatge d’anada.
A vegades he explicat que, quan viatjo per carretera, gairebé sempre trobo un llibre per llegir a les prestatgeries de les botigues de les àrees de servei i habitualment és un llibre que m’atrau a primera vista i l’adquireixo sense tenir-ne referències. Així va ser amb «Diferente» i em va agradar molt.
Ara , que ja sóc a casa de nou, passo les vesprades llegint. La lectura de «Hija del Tibet » la compartiré amb » Reina Roja», La primera d’una trilogia de novel.la negra de Juan Gomez-Jurado. No llegeixo gaire novel.la negra jo, però, una vegada més, em va caure el llibre a les mans. Va ser en el viatge de tornada, mentre revisava la prestatgeria de la botigueta de l’autopista. Una senyora molt amable me’l va recomanar. Em va dir que m’enganxaria. Li vaig fer cas i m’està enganxant.
Enmig d’un grapat de llibres que, per casualitat o no, tinc a les mans, passo bones estones i em cuido de la tos.
Cuidem-nos molt tots.
Deia Salomó «La millor medicina és un ànim gojós «
