Es diu Laura. És la seva dona i la mare del seu fill. Un noiet que, en els darrers mesos, ha rebut un duríssim entrenament per convertir-se en un autèntic guerrer de la vida, com els que, fins ara, només coneixia a través de les pel·lícules i els videojocs. Un nen que s’ha fet gran de cop.

La Laura és la dona que el va transformar en un home adult, assenyat i feliç. Exactament aquestes son les paraules que em deia quan em parlava d’ella amb admiració i ho resumia dient: «Quina mossa tan maca… «

————-

Laura, no et conec. Tot el que sé de tu és el que ell m’explicava i sempre eren coses boniques. Si hagués de dibuixar el teu retrat dibuixaria llum.

Potser més endavant seré capaç de buidar el pap, ara no puc. Potser tampoc fa falta, o ja és tard, no ho sé.  Tinc un nus a la gola, un tap a l’estomac i la ment col·lapsada.

Fa temps que el trobo a faltar a la feina. Ell ho sabia. M’agradava molt. Tot el que tenia de caràcter fort ho tenia de cor bondadós. Era bo, intel.ligent, dur i sensible a la vegada.  Era una de les poques persones que he conegut que sabia apreciar la bellesa i la magnitud de les petites coses. Així el recordaré sempre.

Ha estat un privilegi haver-lo conegut i haver compartit temps amb ell. Les converses que teníem les guardaré sempre com un tresor.

Amb la ma al cor, t’envio una forta abraçada Laura.

Amb la mà al cor: moltes gràcies Ivan. Descansa en pau.

Deia l’Ivan: «Lluita pel que creus i aconseguiràs el que desitges»

Han passat uns quants dies des que vaig publicar el text de record per en Mia. Pensar en aquest text em fa somriure perquè no recordo haver assistit a cap altra missa funeral en la que, de manera més o menys col·lectiva, les assistents somriguessin com a reacció a un comentari, ni que fos per uns segons. Aquest gest es va donar quan es va lllegir la frase que deia que a en Mia li queien els pantalons a mig cul. Una gran veritat aquesta! No era l’únic, però. En la nostra família n’hi ha i n’hi ha hagut alguns més que compleixen amb aquesta característica d’ «estil» 🙂

En qualsevol cas, no sé si va ser per això o per tot plegat que en finalitzar la cerimonia algunes persones van demanar poder escoltar o llegir de nou el text perquè els hi havia agradat, deien. Per això el vaig publicar.

Ens els següents dies he passat bones estones repescant entrades publicades temps enrere i en Mia apareix a uns quants dels posts. La setmana vinent, a la Residència on en Mia va viure els darrers mesos , li faran un homenatge. Allà hi serem.

Tot plegat, entre aquest «viatge» per les entrades d’aquest blog , els posts-reflexions d’en Ricard al seu blog, i unes coses i altres, em sento més engrescada a escriure. És bonic poder llegir les coses que passaven i que feiem temps enrere. És interessant veure com canvien les coses amb el pas del temps.

De moment, entre un estornut i el següent, us explico, amb una mena d’orgull infantil, que en les darreres setmanes he llegit la Ilíada i ara estic endinsada en la Odissea. M’ho he pres com un repte divertit. Potser si que ja ho hauria d’haver llegit fa temps, però tot just m’hi he posat ara i desitjo acabar aviat perquè se’m fa una mica pesat, tot i que estic molt motivada… No ho sé, jo tampoc no ho entenc 🙂

Diu Homer a la Ilíada «Fins i tot les penes són una alegria per a algú que recorda tot el que va forjar i va somiar»