L’altre dia estava navegant pel bloc, llegint i rellegint antics posts. Un d’ells el vaig escriure el dia tretze d’Octubre del dos mil vint. En aquell bloc deia que era el primer dia que enceniem el foc a terra. Ja feia fred i el sofà demanava manta. Dos anys després, a u de novembre del dos mil vint-i-dos he de dir que el foc a terra està molt net, el piló de llenya és el mateix de fa setmanes, no s’ha reduït ni un tronc, i la previsió ens diu que encara podem trigar uns quants dies a veure’l flamejar.

El meu arbre, un vell conegut d’aqui , ha decidit fer una segona florida. Ha passat de patir per tanta calor tot l’estiu a fer fulles i més fulles noves ara ben entrada la tardor. Una flor s’està obrint també. Els rosers i les maduixes també viuen una segona primavera! N’acabo de menjar una ( maduixa ) grossa i vermella acabada de collir.

Els panellets els mengem darrera el pati, tot fent sobretaula a l’aire lliure, amb un parasol ben obert per evitar la cremor del sol i vestits amb màniga curta mentre mirem videos d’anys anteriors abrigats amb anorac i bufanda.

Això si, quan el sol s’en va, arriba el jersei. Que la lluna no escalfa tant 🙂

Diu una dita: “Cada dia pot ser tan fantàstic com vulguis que sigui”